No parlaré de la tornada a l’escola, això ho fa el Corte Inglés, crec que ens cal reflexionar sobre les activitats extraescolars…

En primer lloc vull agrair a l’equip d’aquest nou Lloret Gaceta la seva invitació en poder-hi col·laborar, i en segon, em presento una mica.

Sóc l’Ivan Soriano (Lloret de Mar, 1979) titulat en Educació Social i en Pedagogia i formacions de postgrau en Comunicació i Participació Ciutadana, i en RRHH.Al llarg de tots aquests anys he treballat en l’àmbit de la protecció a la infància, les polítiques d’ocupació, la igualtat entre dones i homes, les persones amb discapacitat, i també, en cooperació internacional fet que em va permetre viure un temps a Equador, Colòmbia i Índia de la mà de la Fundació Vicente Ferrer.

Actualment, treballo com a professor d’orientació educativa a un institut de secundària de Lloret i a la Universitat Oberta de Catalunya en l’àmbit de la diversitat funcional, també practico dansa a La Mujer del Carnicero. A nivell municipal, vinc del món de l’esplai i els casals d’estiu en el que vaig co-fundar Shalom i el Casalot, algunes colles de carnaval, les influencers de Lloret i em declaro activista LGTBIQ+, entre altres.

Una tarda de fa uns mesos xerrant amb un grup de mares després que hagueren recollit als seus fills i filles respectius de les extraescolars, i aquests/es em digueren que no els agradava fer anglès fora de l’escola, les mares els interromperen dient que «hi havien» (en temps verbal imperatiu) de formar-se en aquesta llengua estrangera perquè era bo pel seu futur.

No dubto que parlar anglès sigui una bona aposta de futur, però dubto que un extraescolar de llengua estrangera sigui la millor aposta d’aprenentatge per a tothom.

L’escola és obligatòria i malgrat que els equips docents tenim el repte de personalitzar els processos d’ensenyament i aprenentatge de cada alumne, és a dir, de proporcionar-li el que necessita com a persona individual i respectant els seus interessos reals i motivacions, la realitat és complexa i tenim això, un repte sobre el que treballem a diari.

Les activitats extraescolars ens plantegen, però, l’oportunitat d’actuar més particularment sobre les motivacions reals de l’infant i d’oferir-li desenvolupar les seves habilitats més autentiques, i d’aquí que no cregui que tothom hagi de fer anglès, futbol o el que sigui actuant com a ramat.

I no és fàcil, no es tracta només de preguntar-li que vol fer (perquè actuarà segons el que coneix i fa el seu entorn), es tracta de conèixer-lo, acompanyar-lo, informar-se d’on hi ha el que el pot fer créixer i donar li l’oportunitat d’experimentar.

I d’aquí també neix una reflexió més general: crec que vivim en una tendència d’abús de les activitats extraescolars promoguda per una demanda familiar de tenir a les criatures salvaguardades, entretingudes i suposadament formant-se perquè ja no fem vida de carrer.

El temps extraescolar, a parer meu, ha de ser un temps d’oci i de conciliació amb l’entorn. Si bé no pretenc criminalitzar cap activitats crec que la intel·ligència paterna/materna està a respectar i conèixer els interessos i les motivacions reals dels infants i adolescents.

Si li agrada i creix amb la música, la dansa, l’esport o l’anglès doncs tens el camí obert per potenciar un/a gran músic, ballador/a, esportista o lingüista, però mai des del sentit imperatiu de què ha de fer coses, perquè de coses ja en fa moltes a l’escola i estem parlant en tot moment del seu temps de lleure.

La resta del temps el teu fill/a (de petit a gran) agrairà compartir amb tu, i comunicar-se amb tu, durant el seu temps d’oci i de joc.

A aquesta mateixa mare li vaig preguntar i el teu fill en què era bo de petit i que li agradava? El mateix menut em va dir: dibuixant. Potser algun dia tindrem un nou gran artista.

Iván Soriano. Educador Social i Pedagog. Més reflexions a Instagram: ivansoriano_proj