Agustí Blanch presenta “Quaderns biogràfics: El Lloret que jo he vist créixer”, 90 anys d’una memòria prodigiosa
Aviat sortirà a la llum el llibre autobiogràfic de l’autor lloretenc Agustí Blanch, “Quaderns biogràfics: El Lloret que jo he vist créixer” una magnífica obra plena d’històries inèdites succeïdes a Lloret de Mar. La presentació serà el 20 de Març a les 19:00h a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal (Plaça Pere Torrent de Lloret de Mar).
Per saber més coses del contingut d’aquest excepcional llibre, del que podem destacar històries molt curioses, desconegudes, i oblidades, no us perdeu aquesta entrevista; a banda del contingut del llibre, el Sr. Agustí ens explica un fet històric que implica a dos joves estiuejants del poble i al pare d’un d’ells, que van fugir, en temps de guerra, amb una barca cap a Mallorca.
L’autor
Agustí Blanch Masferrer, nascut a Lloret de Mar el 8 de juliol l’any 1933. Enginyer Tècnic Industrial, apassionat de la nàutica, ex president de la Confraria de Sant Elm (del 2009 a 2019), i amant de la història de Lloret.
Sap moltes coses de Lloret que molta gent desconeix perquè no han estat recollides en escrits ni documents. Per la seva edat, i la seva prodigiosa memòria, recorda coses des dels seus tres anys de vida.
Al Sr. Agustí li agrada navegar a l’antiga, com diu ell, amb vaixells de vela i estris mariners plens de romanticisme, sense digitalització. També li agrada molt escriure, cosa que fa sovint.
Ha recorregut casi tots els racons del Mediterrani amb vaixell, i ha viscut o treballat en diferents llocs del món, com: Alemanya, Iugoslàvia, Itàlia, Mèxic, entre altres indrets. Com ell mateix diu, “vaig tenir la sort de poder-me jubilar als 55 anys”.
Lloret Gaceta ha tingut l’oportunitat de compartir una bona estona plena de saviesa i d’història narrada per l’Agustí Blanch.
El motiu inicial de la nostra conversa va ser que ens expliqués la història dels tres lloretencs que en plena Guerra Civil, van fugir amb una barca cap a Mallorca, per refugiar-se de la persecució en temps de guerra i per descomptat, parlar del llibre que presenta el proper 20 de març, on ens donarà quatre pinzellades d’algunes dades presents a la seva obra.
Els tres de Lloret eren en Joan Armengol, (de Cal Armengol de Sa Caleta) en Ramon Balcells Rodón i el seu pare de nom també Ramon.
Els tres homes van sortir de Lloret per fugir de la “zona roja”, durant el temps de guerra?
Al pare el perseguien perquè, una vegada expropiat el seu taller de Barcelona, on treballava per la fàbrica de cotxes “Hispano Suiza”, volien que fes armes de guerra, i els dos nois perquè, per la seva edat, els tocava anar a la guerra.
Abans tots tres i les seves famílies, s’havien instal·lat a Lloret, on ja solien estiuejar, per fugir de Barcelona i per sentir-se més segurs a Lloret.
Aquet fet era habitual en aquella època i el van seguir altres propietaris de fàbriques, ubicades a Terrassa i Sabadell, on també els van expropiar moltes empreses, sobretot del ram tèxtil, i els amos, buscant més seguretat i aliments van venir a Lloret per trobar-hi més pau i més facilitats per a la seva subsistència; com poder anar a tirar l’art, criar conills i gallines a casa i tenir cases de pagès, on poder anar a buscar menjar, més a prop.
Acabada la guerra, Lloret va ser per ells el seu lloc habitual d’estiueig, convertint-lo en la seva segona residència, on venien a passar tots els estius. La gent de Lloret els anomenava llavors: els “verenajants”.
Alguns d’ells van comprar o edificar cases d’estiueig, com els Esteve amb el xalet que més tard es va convertir, en l’Hotel Roger de Flor o els Comadran que van comprar, Can “Piuet” avui dia “Can Font” casa d’Americanus, convertida avui en Museu.
-Agustí, que en sap d’aquesta travessia?
He pogut aconseguir un esborrany del rudimentari “Llibre de Bitàcola” que va escriure un d’ells, en Joan Armengol, on explica les aventures i peripècies ocorregudes durant el viatge.
Puc dir que a mig camí de Mallorca, van tenir una avaria molt seria al motor de la barca que miraculosament, l’habilitat i coneixements del pare Balcells, van aconseguir solucionar. Van passar una mica de por, amb els vaixells que anaven trobant pel camí, pel desconeixement de la seva nacionalitat, i de les seves imprevisibles intencions.
L’altre gran dificultat, després d’haver estat a la deriva tot el temps de la reparació del motor era, que tenien que arribar forçosament a Mallorca, que ja era “nacional” i no a “Menorca” encara com aquí “roja”.
-Sr. Agustí, recorda que va passar amb aquestes tres persones?
En Joan Armengol al arribar a Mallorca, se que no va tornar a Lloret, va crear la seva família a Mallorca. Fins i tot em va fer pensar que potser la ex Presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, avui Presidenta del Congrés dels Diputats a Madrid, podria ser la seva neta o família directa d’ell, però encara no ho he pogut esbrinar, només de moment son suposicions.
Els altres dos que anaven en la barca, el pare i fill de la família Balcells, es van quedar a viure prop d’un parell d’anys a Mallorca i quan va acabar definitivament la guerra van tornar a la casa de Barcelona i Lloret.
Un d’ells, en Ramón fill, va ser posteriorment un gran navegant a vela i va competir en tres olimpíades, a Anglaterra, Finlàndia i Alemanya i a la vegada va ser l’entrenador de la vela Espanyola a les Olimpíades de Mèxic.
A Lloret, en aquesta època, si van “refugiar”, altres empresaris i fabricants de, Barcelona, Sabadell, Terrassa i també de Calella.
-Vostè els va conèixer d’a prop?
I tant, érem molt amics, jo vaig aprendre a navegar amb ells. Els germans Balcells eren 4 nois i una noia, la Tere, la més petita, nascuda el mateix dia i any que jo. La Tere es va casar amb Paco Llobet, dels Llobet de Calella, van ser pares de 4 fills entre ells el lloretenc Paco Llobet i Balcells, també gran navegant de “vela adaptada” i campió internacional d’aquesta especialitat.
-Senyor Agustí, aquesta història la té escrita en algun lloc, amb més detalls?
Vaig fer una traducció i adaptació al català de l’original, però he donat preferència al llibre que ara presento, del qual se n’ocupa l’Arxiu Municipal i i no m’ha donat temps d’afegir aquesta història que m’agradaria haver pogut explicar al llibre.
-Parli’ns del llibre que presenta el proper 20 de març “Quaderns biogràfics”: “El Lloret que jo he vist créixer”
He volgut escriure la història del Lloret que molta gent ja no recorda i que no està recollida enlloc. Son els meus records propis, coses que jo he viscut i he fet. Tinc records des dels tres anys, dels “d’abans de la guerra” com ens deien. Es tracta d’unes memòries biogràfiques personals meves. El vaig començar a escriure quan encara estava entre nosaltres en Joan Domènech, i va ser ell que em va animar a fer-ho.
A l’Arxiu Municipal i vaig trobar un bon acolliment, així com també en dues de les entitats, que em van demanar participar. Enlloc de dues en vaig trobar tres: La Confraria de Sant Elm, el Club Nàutic Lloret de Mar i l’Obreria de Santa Cristina.
El meu futur llibre està previst que formi part de la Col·lecció “Sa Carabera” que edita l’Ajuntament lloretenc.
-A banda de fer un recull de records personal, quin altre objectiu té explicar totes aquestes històries?
M’agradaria que fos útil als mestres que vulguin explicar als joves la recent història de Lloret, així com pels nouvinguts que vulguin convertir Lloret com el seu nou poble de destí.
-Pot explicar l’historia de com han anat guanyant terreny al mar?
Fa uns 500 anys, quan es va traslladar la parròquia de Lloret de les Alegries a la costa i es va edificar l’actual església fortalesa de Sant Romà, aquesta es va edificar en un lloc arran de la platja que anomenaven “Sa Carbonera”. Un lloc vora mar on els carboners (carbó de llenya) l’apilaven per transportar-lo per mar a altres llocs de la costa.
Vol dir que la sorra de la platja arribava en aquella època fins l’avui Carrer de Santa Cristina, Plaça del Carme, (on encara es conserva la Torre de Defensa), Carrer Sant Romà, Plaça de l’Església, i carrer de la Vila amunt. Es fàcilment comprovable només fent un forat de 5 o 6 metres de fons i es troba la sorra de mar.
Posteriorment es van anar construint cases sobre la sorra de la platja fins una torre de defensa important, situada a l’actual Plaça de la Torre, continuant per la part nord de l’actual Rambla Barnés fins la riera. Al centre, es va arribar fins la façana de les actuals cases del Passeig Verdaguer i per la banda de llevant seguien a aquesta línia fins a la part est del poble.
La gran superfície de platja que quedava, va ser un lloc ideal per a poder fer en el temps que es va obrir als catalans la possibilitat de passar l’estret de Gibraltar per anar a Amèrica, per a convertir aquesta zona en varies importants “Drassanes” on es van arribar a construir uns 150 esplèndids vaixells d’altura per a poder fer la Ruta d’Amèrica.
Amb la caiguda de la vela com a sistema de propulsió de les embarcacions i al ser substituïda pel vapor, els vaixells de major tamany van ser construïts de ferro i les drassanes es van acabar.
Aquesta gran platja en vistes d’haver perdut la seva utilitat industrial, l’Ajuntament i els tècnics de l’època li van buscar una utilitat diferent.
El projecte urbanístic va consistir en deixar a la part central un magnífic passeig, ben proporcionat al centre, limitat per una banda amb un magnífic ajuntament edificat sobre la platja, tocant l’antiga Torre de defensa que havia fet també d’Ajuntament.
Les seves Façanes clàssiques van ser coronades per quatre escuts de terracota del gran artista Lloretenc Pau Arpí, i tot coronat per un campanar de ferro forjat, del ferrer Terrats, acabat per un parallamps que últimament ha desaparegut i el trobo molt a faltar.
Aquest magnífic edifici va començar a trontollar al primer temporal de garbí que va rebre. A base de molt ciment van construir un gran bloc de defensa sota la façana de mar, que per sort va aguantar però no va ser una obra definitiva.
L’Ajuntament de Lloret per poder cobrir les despeses ocasionades per la construcció del nou edifici i més especialment per les inesperades obres de defensa dels temporals van posar a la venda aquets nous solars guanyats a la mar.
Temporals a Lloret de Mar a principis del 1900
En vistes als temporals que van afectar a l’Ajuntament, tots els nous compradors d’aquests solars van decidir edificar les seves cases d’esquenes al mar. O sia la façana principal i estructura principal de la casa mirava al carrer del darrera i al costat de la platja i van deixar un ampli jardí de separació.
Nota. La diferència del nivell de l’aigua de mar i la porta de l’Ajuntament, varia segons l’època de l’any i les minves, entre 5 i 6 metres. Aquest hivern s’ha pogut veure aquesta diferència.
Aquestes cases edificades, algunes de gran valor artístic i arquitectònic, van durar menys de 50 anys. L’especulació del terreny ha portat a la seva destrucció i substitució per altes construccions a primera línia de la Zona Marítima una vegada “reforçada” la seva part frontal amb pedres sobreposades. Vosaltres els joves veureu els seus resultats.
La casa que tanca el passeig per la banda de llevant “Can Garriga” avui Museu del Mar, es la més segura de la façana marítima. No l’arriben a afectar, ni els temporals de llevant ni els de Garbí.
-Canviant de tema… Què més recorda com a dada curiosa?
El carbó (vegetal) va ser durant molt de temps una de les activitats econòmiques més importants del poble, abans de la navegació a Amèrica, i es transportava per mar a tota la costa i sobretot a Barcelona.
Acabada l’aventura d’América, la gent de Lloret es va haver de dedicar primer a la indústria del suro: criança, tala, recol·lecció, comerç i fabricació entre altres de taps.
També hi havien tres fabricants de gènere de punt a diferents llocs, una a la Carretera de Vidreres, (Can Font), al Carrer Sant Pere , (Can Gallart Stigmeier), a prop del cine Loredo i la tercera, al carrer del Carme, (Can Sayrol) (ex Fàbrica de suro Pujol) on hi ha actualment l’hotel “La Palmera”. Amb l’aparició del Nylon es van acabar tot.
-Sr. Agustí, faci’ns cinc cèntims de què passava amb el Sr. Sais i el tema dels pneumàtics de les rodes del seu camió?
El Sr. Josep Sais, besavi d’en Jordi Sais, que està actualment a l’ajuntament com a regidor, havia fet la guerra de Cuba, per les acaballes del 1800. Quan va tornar, es va establir amb un camió per fer el transport Lloret-Barcelona. Acabada la guerra van venir a viure a la casa del costat nostre al Carrer Sant Pere. En aquella època per la edat ja no treballava però si que ens explicava les seves aventures viscudes a la guerra de Cuba.
El seu fill Narcís era el que portava el camió i el negoci. “El Mare Nostrum”. La feina no els hi faltava però si, el combustible i sobretot els pneumàtics.
Els neumàtics, eren molt difícils i costosos d’aconseguir, i en alguna ocasió per la seva condició “d’excombatent a la Guerra de Cuba”, l’Estat n’hi havia proporcionat.
Així com ara amb només 2 mil·límetres de pastilla ja et fan canviar els pneumàtics, durant i després de la guerra vam passar molts anys circulant amb el pneumàtics completament llisos i fins hi tot amb forats. Hi havien dos sistemes per sortir del pas. El primer, el “recauxutat” que consistía en posar sobre una capa de goma amb un dibuix més o menys similar al dibuix original i els “matxons” consistien en tapar els forats que si havien fet, amb uns trossos de pneumàtic vell amb un tros posats entre la càmera i l’exterior.
En aquella època també, una gran majoria d’autocars, camions, taxis i bastants cotxes particular utilitzaven el “gasogen” en lloc de gasolina. En Sais no el va arribar a utilitzar mai. El “gasogen” una altre interessant i llarga història per explicar per a la propera estona amb vosaltres i passar una altra estona xerrant de les coses que m’apassionen… “El Lloret que jo he vist créixer”.
Gràcies Sr. Agustí
Aquestes històries i moltes més fan part del contingut d’un llibre autobiogràfic de l’autor Agustí Blanch. Un llibre que ja tenim ganes de poder llegir, recordeu: la presentació serà el 20 de Març a les 19:00h a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal (Plaça Pere Torrent de Lloret de Mar).
