- Carles Aros, el que va ser Cap de la Policia Local de Lloret de Mar, analitza les causes que han portat a una situació insostenible després de més de catorze anys amb el conveni vençut des del 2012 i enquistat. Una reflexió crítica sobre lideratge, responsabilitat política i seguretat pública.
La Policia Local de Lloret de Mar ha estat, durant molts anys, una de les organitzacions policials de referència a Catalunya. No era fruit de la casualitat. Era el resultat d’una aposta decidida per la professionalització, la formació, la planificació i la implicació d’uns homes i dones que entenien el servei públic com una vocació i una responsabilitat.
Aquell model va convertir Lloret en un exemple observat i, sovint, admirat per altres municipis. Però els models d’èxit també es poden deteriorar quan es deixa de creure en ells. I això és exactament el que ha passat durant els darrers anys.
Els agents de la Policia Local de Lloret han continuat fent la seva feina. Han seguit atenent incidents, protegint la ciutadania, gestionant una població flotant que durant els mesos d’estiu multiplica diverses vegades la població resident i assumint responsabilitats cada cop més complexes. Tot això mentre treballaven amb un conveni col·lectiu caducat des de l’any 2012.
Catorze anys…
No parlem d’un retard puntual ni d’una negociació complicada. Parlem de catorze anys. Durant aquest període han passat diversos governs municipals, diferents responsables polítics i incomptables reunions. El que no ha arribat mai és una solució definitiva.
Per això sorprèn especialment el relat que s’ha intentat construir en determinats moments. Un relat segons el qual el problema era que els policies demanaven qüestions inassumibles o incompatibles amb la legalitat. Un relat que, a força de repetir-se, pretenia traslladar a l’opinió pública la idea que els responsables del bloqueig eren els representants dels treballadors.
Però resulta que ara, de sobte, se’ns anuncia que l’acord està pràcticament tancat i que ja podria arribar una solució.
I aquí és on apareix la pregunta que ningú sembla voler respondre.
Si les reivindicacions eren tan impossibles, tan inassumibles i tan allunyades de la legalitat, què ha canviat exactament en els darrers dies? Ha canviat la legislació? Han aparegut recursos econòmics inesperats? O potser el problema mai no va ser el que s’explicava?
Potser el problema era molt més senzill i molt més preocupant: manca de lideratge, manca de governança, manca de sensibilitat i manca de voluntat política per afrontar un conflicte que s’anava deteriorant any rere any.
La política moderna ha desenvolupat una gran habilitat per gestionar la comunicació. Declaracions, vídeos, fotografies, xarxes socials i titulars. Però governar és una altra cosa. Governar és anticipar-se als problemes, escoltar, negociar i resoldre. I quan després de tres anys de mandat un conflicte heretat continua exactament igual, resulta difícil presentar-se com a solucionador d’un problema que no s’ha estat capaç de resoldre durant tot aquest temps.
La ciutadania mereix saber la veritat. Mereix saber per què una plantilla policial que ha continuat garantint la seguretat del municipi ha hagut d’esperar tretze anys per veure reconegudes unes demandes que ara semblen assumibles. Mereix saber per què s’ha arribat a una situació de tensió que probablement hauria pogut evitar-se amb més diàleg, més respecte institucional i menys propaganda.
Perquè els policies tenen obligacions. I moltes. Però els responsables polítics també en tenen. I una de les principals és no deixar que els problemes es podreixin fins a convertir-se en crisis.
Després de tretze anys de conveni caducat, el debat ja no és si els policies tenen o no raó. El veritable debat és com una administració ha estat capaç de deixar passar més d’una dècada sense solucionar un problema que afectava directament un dels serveis públics més importants del municipi.
