Viure del turisme, no morir-ne.

Fa una pila d’anys que vaig néixer a Lloret on m’hi he fet gran, hi he treballat, i hi he viscut. Com la majoria de lloretencs m’he dedicat a l’àmbit turístic, i puc assegurar que sempre he intentat “dins les meves possibilitats” que les coses anessin bé per a tots. Ara ja estic jubilada, i suposadament hauria de tenir una vellesa plaent i tranquil·la, tot superant les xacres que l’edat inexorablement ens imposa a tots.

Haig de dir, amb tota tristesa i indignació, que a Lloret es fa molt difícil viure-hi. Al nucli antic, sovint no es pot dormir, ni estiu, ni hivern. La gestió municipal no deixa de donar permisos per a locals d’oci nocturn, on l’alcohol i altres consumicions modifica la conducta de les persones, i d’altra banda, tampoc es fan complir les normatives, tipificades a les ordenances municipals per a garantir el dret al descans.

Els turistes ens fan fora de casa, tenen l’aprovació dels gestors municipals i la permissivitat sense mesura per part dels que haurien de controlar l’ordre públic, que semblen servidors polítics més que de la ciutadania.

Punxades, vomitades, orins, al matí no es pot anar pels carrers, fan pudor, i fins a les vuit et pots trobar gent sota els efectes de l’alcohol i on t’exposes a tenir un ensurt.

S’han venut els carrers, “Lloret menjador a l’aire lliure sense carpa”, quan passeges sembla que estiguis envaint els restaurants, i amb la sensació de destorbar els àpats de la distingida clientela.

Alguns comerciants han de fregar els carrers perquè se’ls troben amb pixades o vòmits, i han de treure la pudor que desprenen aquests fluids, això, si no es troben amb la persiana esbutzada.

Després de les taules, els vehicles també passen per davant de la ciutadania, per exemple,… l’espai que va del carrer Enric Prat de la Riba fins a la riera (Rambla Barnés), els números senars, al contrari dels parells, no tenen cap protecció, exceptuant una paperera davant del Banc Santander, on els cotxes poden envair la vorera, a més a més, a primera línia de mar (Pg. J. Verdaguer), hi ha aparcament de motos amb dues fileres, i un a la Rambla Barnés amb accés per la vorera.

Pel que fa als apartaments turístics, hi ha propietaris que fan servir el carrer de recepció, i no controlen el comportament dels llogaters que tiren objectes, posen la música forta, i no respecten ni se’ls fa respectar.

El turisme inicial no té res a veure amb el que ens trobem avui, ni amb la rendibilitat, ni amb el poder adquisitiu, ni amb l’exigència en el servei i conducta cívica.

L’oferta majoritària reflecteix el que vivim, amb els anys la tendència en millorar tots els aspectes que reiterativament es publicita, és totalment contraposada a la realitat.

Cada dia veiem quantitats de persones que estan bevent i menjant al passeig, maletes a la platja, botellada, cants, altaveus amb música, crits, baralles, borratxeres i altres consumicions celebrant la fi de festa a la platja, cada nit i cada matinada.

El negoci basat en la quantitat i en la qualitat del preu actual, ens porta al que ens estem trobant, molts vivim del turisme, però no fins al punt de morir per a ell. El problema és cada vegada més greu, paguem la neteja que genera les conductes incíviques, i després ens trobem amb espais municipals bruts i mal cuidats.

Amb aquest escrit em faig ressò del malestar de molts lloretencs que en trobar-se lamenten la situació actual, moltes reunions per deixar parlar i no fer res, com si fóssim ximples, i fins i tot falsejant la realitat. Han sorgit algunes plataformes per intentar pal·liar la situació, i totes han fracassat perquè ens hem trobat sols davant d’una administració que fa la vista gran, i algun “cap de turc” cau a final de temporada, és una cançó que ja la coneixem.

Soc conscient que els canvis no es poden fer d’un any a l’altre, però malauradament no hi veiem la més mínima voluntat d’anar reconduint aquesta situació, pot ser que el conflicte d’interessos faci ignorar una realitat que ens està perjudicant.

Senyors que s’han presentat a les candidatures perquè estimen el poble i volen treballar pel bé de tots, peró hem d’entendre, que en aquests tots, també hi ha els que necessitem descansar, aquells que treballen i requereixen l’imprescindible, repòs per tirar endavant la maquinària turística, i els que venen de vacances i tenen el costum de dormir a la nit.

¿Ens poden indicar què hem de fer per poder viure i descansar?, canviar-nos d’habitatge?, empastillar-nos?, tornar-nos hostils com els que fan els aldarulls?, tirar-los tota la brutícia que generen?

Què fan?, eludeixen la seva responsabilitat?, o potser la seva capacitat ja ha tocat fons?

Acabaré amb una frase, de Jaume Balmes, filòsof, teòleg, apologista i clergue català:

Un hombre dedicado a una profesión para la cual no ha nacido, es una pieza dislocada: sirve de poco y muchas veces no hace más que sufrir y embarazar.

M. Antònia Leal Sayrol