Cada dia, a cada cantonada, a cada interacció social tots, tothom, deixa empremta de la seva personalitat, dels seus interessos, del seu caràcter. Per bé o per mal. El dia a dia ens despulla i mostra a tothom qui som, què som, què pretenem i a què aspirem. I es pot amagar una mica o molt, a vegades i fins i tot durant força temps, però al final, al final de tot, els hibiscos floreixen. De vegades ho fan tard, com llegiaen un post de fa poc de Na Conxita: “Més tard o d’hora, el què ha de passar, passa!”.
I això mateix passa de forma col·lectiva. L’actitud i el llenguatgecorporal, gestual, aquell que no ens ensenyen, però que portemincorporat pel fet ser animals (racionals, d’acord, tot i que ben discutible massa vegades), també és un llenguatge que en certa forma té la sevainterpretació grupal. Els tòpics sobre els costums o maneres de fer de catalans, de madrilenys, d’andalusos… o les diferents formes d’expressiócultural, en són exemple.
Més tard o més d’hora, en cas de seguir així, el què ha de passar, passarà. I passarà que ens diluirem, ens dissoldrem com un sucret en un cafè en el procés d’homogeneïtzació en curs i ben orquestat. Perdemels costums, les senyes culturals, perdem comerços d'”aquí” i adoptemels d'”allà”, abandonem allò que ens fa diferents per adoptar allò que ensfa “com tots”.
I ho fem sense adonar-nos-en.
Abandonem la nostra llengua.
I acceptem la que ens diuen que ha de ser la nostra. Per respecte (sic).
I la nostra, qui la respecta?
La respectem cada un de nosaltres cada dia, a cada cantonada, a cada interacció social?
Les dades diuen que no.
I llavors ens culparem els uns i els altres. Als de dalt, sobretot, que “només hi són per cobrar”. I oblidarem que les guerres les guanyen, també, els soldats. Que l’èxit o és col·lectiu o no ho és. I que protegirallò que és nostre i que és riquesa col·lectiva (repeteixo, COL·LECTIVA), no ens fa irrespectuosos, no ens fa radicals, no ens fa maleducats, no ens fa extremistes.
“En català, si us plau!”. Quin lema! Antic, de quan ens despertàvem de mals sons passats i que persisteixen en no marxar. I que utilitzavemabastament com a motor il·lusionant de nous temps.
És hora de tornar-lo a adoptar. Perquè també ara, venen temps nous, il·lusionants.
Efectivament, demanem-ho si us plau. A la nostra manera.
Però que el “si us plau” sigui entenedor.
I que els hibiscos floreixin!
Si us plau.
