L’Almorratxa, protagonista de quatre activitats a Lloret de Mar a partir d’aquest divendres

“L’almorratxa o morratxa és un recipient decorat fet de vidre (però també de terrissa i de vegades de metall) en forma d’ampolla de la qual surten uns petits brocs semblants als d’un setrill d’oli. Es començaren a realitzar al territori català al segle XVI i antigament es feia servir per posar-hi perfum”.

Aquest simple objecte però amb molta història per a Lloret, ha estat escollit pel departament de la Capitalitat de la Cultura Catalana de Lloret juntament amb l’Obreria de Santa Cristina per crear una sèrie d’activitats al voltant d’aquest any especial on la cultura està brillant a tots els petits detalls de la població inclosa l’Almorratxa. A continuació detallem totes les accions que s’hi han preparat durant diversos dies a Lloret de Mar:

• 21 JULIOL 13.30H. Inauguració de l’exposició d’almorratxes. Secretaria de l’Ajuntament de Lloret
• DES DEL 25 DE JULIOL A L’11 D’AGOST: 8.00H – 15.00H. Exposició d’almorratxes. Lloc: Secretaria de l’Ajuntament de Lloret
• 29 JULIOL: 11H – 13H I DE 16H – 18H. Taller demostratiu de l’amorratxa a càrrec de Fran Carnerero. Lloc: Plaça de l’Ajuntament
• 29 JULIOL 18.30H. Mostra on the Road -especial vidre- Lloc: Sala d’actes de l’Ajuntament de Lloret
• 29 JULIOL 19.15H. Ponència sobre l’almorratxa a càrrec de Paco Ramos. Lloc: Sala d’actes de l’Ajuntament de Lloret 

Guarda aquest programa per consultar les activitats:

El Ball de Plaça o la Dansa de les Almorratxes. (Font Ajuntament de Lloret de Mar)

Aquesta dansa, també anomenada “de les almorratxes”, es balla des de temps immemorial. Segurament, ve d’un antic Ball del Ciri, de presa de possessió de nous obrers (administradors).

Tot i que la música sembla un exponent del segle passat o del XVIII com a màxim, la dansa té arrels molt més antigues, amb indubtable ascendència àrab, com es pot comprovar per l’ús d’un gerret de vidre amb quatre galets, anomenat almorratxa, que els balladors porten ple d’aigua perfumada i que l’ofereixen, després, a la respectiva balladora. 

Si bé inicialment era ballat davant la casa del paborde (els representants a Lloret del Capítol de Canonges de la Catedral de Girona) a partir de 1970 es començà a ballar davant de la Casa de la Vila. 

Actualment, la Dansa de les Almorratxes es balla cada any els dies 24 i 26 de juliol. Els protagonistes són quatre parelles de balladors. Les noies van de llarg, elegantment vestides -generalment de blanc-, i els nois també surten ben mudats, amb vestits foscos. Les noies són les quatre obreres de Santa Cristina, que són elegides per un any. 

Els obrers, administradors de l’ermita de Santa Cristina, que són elegits per períodes de quatre anys i ja són homes d’una edat superior a les donzelles, es limiten, actualment, a entrar-les de bracet a la plaça, com qui les presenta en societat, i a traspassar-les, tot seguit, als quatre balladors que les mateixes obreres ja han escollit prèviament. 

Durant la primera part de la dansa, de música lenta i cerimoniosa, els components de cada parella ballen agafats de la mà dreta. Posteriorment, les quatre noies, recordant l’episodi de l’àrab i la cristiana, agafen l’almorratxa i la llencen a terra. Es diu que si l’almorratxa es trenca, la noia es casarà durant l’any següent. 

Acaba l’acte amb una música festiva, ben diferent de l’anterior, coneguda amb el nom de “Toquen a córrer”.

Llegenda

Segons diu la tradició, en èpoques en què la costa catalana era atacada, sovint, per musulmans i barbarescos, arribà a Lloret un àrab, jove i ric, que s’enamorà, perdudament, d’una donzella cristiana de la nostra vila. 

El jove va utilitzar diferents estratègies per convèncer la noia perquè s’hi casés; però la noia, a causa de les diferències religioses, el rebutjava cada vegada.

Finalment, un dia de ballades, l’àrab es presentà davant la multitud vestit amb les seves millors gales. S’adreçà a la donzella i li oferí un gerret de vidre (almorratxa) ple d’aigua d’olor. La noia, indignada per l’atreviment, prengué el gerret i el va rebotir a terra, on es feu miques.

Conten que el musulmà, avergonyit, tornà a l’Àfrica, i que la noia, dissortada i trista, es tancà en un convent.