La mare dels ous

La fortalesa dels clubs de futbol que són propietat dels socis és que voten per escollir qui els ha de dirigir. No hi ha un oligarca al darrere que fa i desfà al seu gust. La debilitat també és aquesta: queden sotmesos a la disparitat de criteris dels diferents gestors que van passant, convertint les polítiques de la institució en un va-i-ve constant de decisions contradictòries.

La fortalesa de la democràcia (municipal), és que el veïnat vota per triar qui els ha de dirigir. No hi ha un “rei” escollit per la gràcia divina (¿?) que fa i desfà com vol. Però els canvis de govern modifiquen els criteris (turístics, d’inversió, etc) en un va-i-ve de prioritats que no sempre van en la mateixa direcció.

De tant en tant sorgeix en algun d’aquells clubs, alguna figura que té la capacitat d’implementar un model de joc que dona sentit i valors a la manera de fer futbol. De verb enrevessat (“gallina de piel”) i frases genials (“si tu tienes ‘el’ pelota, el otro no ‘lo’ tiene…”) és capaç de transmetre un rumb clar, que és interpretable amb matisos per qui el seguiran, però que no es discuteix.
I això fa avançar.

La pretesa analogia és un recurs per captar l’atenció, òbviament. A un ajuntament, les figures de president i entrenador estan a les mans dels mateixos. Els que decideixen el model de gestió i el model turístic. Els “mateixos” són tots: els que governen i els que vigilen que aquells ho facin bé. El nivell d’exigència ha de ser el mateix, per uns i altres. I potser hauríem de convenir que tots hem d’ajudar a “els mateixos” a definir el que ens cal: un rumb, una idea, una direcció. I que ha de tenir prou consens i ha de ser prou clara perquè governi qui governi, se segueixi i s’apliqui.

I això fa avançar.

Model futbolístic i model turístic (rima i tot, tu!).

La mare dels ous és definir quin és el rumb (el model, la idea, la direcció, el diga-li-com-vulguis) que hem d’emprendre i que ens hem de fer nostre.

Abans d’arribar a la definició (si existeix) del que hem de ser, fem-ho fàcil, fem-nos preguntes i obrim el debat:

1. Tenim el poble prou arreglat? (asfalt, baranes, voreres, carrers, façanes…). És visitable? O el tenim una mica deixat en segons quins llocs?
2. Tenim el nucli antic, poblat, amb vida, rehabilitat? És atractiu? Tenim un pla per fer-ho possible?
3. Podem exigir, encara que sigui amb estirabots mediàtics (d’aquells que surts a la tele si o si), que d’una (afegiu adjectius previs ad gustum: a mi m’agrada el que comença per ‘p’) vegada s’inverteixi en la mobilitat del poble? Tenim els accessos que la mida del poble requereix?
4. Tenim un pla per homogeneïtzar l’estètica i el mobiliari urbà del poble? L’apliquem?
5. Podem lluitar amb més fermesa (molta més, si us plau!!!) per desfer els entrebancs dels camins de ronda, per exemple, o de tants altres projectes encallats en aquell oceà infinit anomenat burocràtic?
6. Podem aplicar una mica menys de “cosmètica” i una mica més de “cirurgia” (encara que no llueixi tant a les xxss)?
7. Va al ritme de la societat i de la iniciativa privada l’administració, en general, i la local, en particular? Sí? No? Podem fer-hi res? O no cal?
8. Hi ha vida més enllà del turisme….?
9. Afegiu-hi els ítems que hi trobeu a faltar.

Avançarem?

(Se sent, de fons, el xiulet de l’àrbitre: que comenci el partit!).