EL MOMENT: DESAFECCIÓ O COMPRENSIÓ.
Fer el que cal, quan cal. I el “quan” no és menor.
Quan i quant ho decidim cada dia en mil-i-una decisions. A vegades ho ensopeguem i a vegades, més de les que voldríem, ens equivoquem.
Els accidents de trànsit reiterats en un punt determinat ens fan preguntar el perquè “qui mana”, no hi fa res. I, de vegades, ens preguntem el perquè “qui mana”, fa allà on es percep que no cal.
És possible que només sigui una percepció i una opinió estrictament personal, però sembla que hi ha una creixent desafecció dels ciutadans en general amb les seves administracions.
L’estatal ens va portar a l’1 d’octubre.
La nacional a perdre la fe en els partits polítics.
La municipal la perdem quan el consistori no llegeix amb prou cura el moment que viu el poble. El “quan”.
Gestionar en temps de pandèmia no és fàcil. Cada habitant de la Costa Brava ho sap prou bé. ERTO’s, ERO’s, tancaments, caigudes d’ingressos, incertesa… D’aquesta realitat tampoc se n’escapen els ajuntaments, aquell nom que hem donat a la “caixa comuna” que s’ocupa de les coses de tots.
Precisament perquè s’ocupa de les coses de tots ha de ser sensible al “quan” cal (o no) implementar segons quines mesures que, indefectiblement, tocaran la butxaca dels administrats. Si el moment i el lloc és l’escaient, hi ha comprensió. Si ni el moment ni el lloc no ho són, hi ha desafecció.
El “quant” recaptat (de tal envergadura que a mi em sembla un escàndol) per l’andròmina que figura a la pole position de l’imaginari col·lectiu local, és un “quant” de menys que tindrem a la butxaca per consumir. O per viure, simplement. Les receptes generades no són un tríptic enginyós que convidi a visitar el poble. I el càstig excessiu a les llicències de conduir generarà no pocs problemes a més d’un i una per poder arribar al lloc de treball. El que el tingui, clar.
No és un “quan” fàcil per ningú. Ni per qui ens governa. Però el moment escollit no ajuda gens als administrats (i menys als administradors) i es percep com un obstacle gratuït que sega de soca-rel l’escassa verdor que s’albira.
Sospesar i graduar segons quines mesures s’adopten i en quin moment, són un must-do obvi pels gestors. Privats i públics.
Que la desafecció no ens porti a repensar el terme “abstenció” com un actiu democràtic amb més vàlua de la que sembla.