Educació: no són 5 dies de vaga, són 10 anys de retallades: a Lloret de Mar, pitjor.

Sóc pedagog i treballo com a professor de secundària en un Institut públic de Lloret de Mar, el dret a vaga no és gratuït, entenguin primer que per cada dia que un/a docent no treballa per a manifestar-se l’hi descompten 100 euros de la nòmina.

Per segona vegada recullo la invitació llançada per Lloret Gaceta, aquesta vegada per a reflexionar sobre la vaga de docents que estem vivint en els darrers dies.

M’hauria agradat començar l’article emprant altres dades oficials però no existeixen. No obstant això, segons Idescat (el portal estadístic de la Generalitat de Catalunya) el nivell de formació adquirida pels habitants de Lloret de més de 15 anys és significativament pitjor si el comparem amb la mitjana catalana.

Concretament, superem la mitjana catalana de persones sense titulació (+0,6 punts), estem alarmant-ment per sobre de la mitjana de població que només ha aconseguit l’educació secundària obligatòria (+10 punts) i estem molt per sota de la mitjana catalana quant a persones que obtenen un títol universitari (-14 punts).

I ens podem preguntar, és que som més maldestres aquí que en el conjunt de la ciutadania de Catalunya?

Òbviament no, al meu entendre gran part de la resposta a aquesta situació (la que som una població amb baix nivell educatiu) recau en l’absència d’oportunitats i els baixos recursos de la població i del nostre sistema educatiu. També en què tenim una enorme fugida de talent, però això ja és un altre tema.

En un municipi com Lloret de Mar, la inversió en educació resulta clau per a donar eines i pal·liar els importants problemes socials que vivim des de fa anys, es un bé de primera necessitat per que ens cal generar oportunitats de vida als pels infants i joves.

El nostre encàrrec públic, la nostra funció social com a docents, és aquesta i la de reduir les desigualtats socials. I no és un encarreg fàcil, creguin. Necessitem, ara més que mai, recursos i per això reclamem que a Catalunya s’inverteixi un 6% del PIB en Educació.

Aquesta reivindicació cobra molta importància en un municipi empobrit (com demostra la baixa renda per càpita de Lloret de Mar), i és que sense inversió és impossible revertir aquesta situació.

Tristament, des de fa anys no escolten la comunitat educativa de Lloret de Mar, la negativa de l’Administració de considerar gran part dels nostres centres com a centres de màxima complexitat i equipar-los els hauria de sonar o que s’instauri de manera unilateral la jornada partida en l’Institut Escola, els pot ajudar a entendre la forma d’actuar de l’Administració en els últims anys.

Els docents som un blanc fàcil, portem aguantant estoicament retallades des de la crisi del 2008, i potser perquè ens pot la vocació o perquè ens hem pogut sentir “privilegiats” davant totes les desigualtats que veiem diàriament, hem callat massa.

Ara després de dos anys al peu del canó malgrat la pandèmia, les decisions unilaterals del Conseller Gonzalez Cambray, decisions que pretenen matar una mosca a canonades, ens plantegen un futur encara més complex i que per a res respon a les autentiques necessitats amb les quals ens trobem diàriament a les aules, és més ens entorpeixen el complexe camí educatiu.

Que hagin canviat la data d’inici de curs de l’alumnat és anecdòtic davant el que vivim i la resposta que reclamem (recordin que des de sempre els i les docents ens incorporem a treballar l’1 de setembre i en 10 dies veníem organitzant el curs).

No tot és tan senzill, per exemple, en l’etapa 0-3 aquest període és essencial perquè són els únics dies de l’any que no tenen alumnes en els centres públics i per tant poden aplicar els processos pedagògics de programació que requereix educar bé o en la secundària els alumnes de Batxillerat feien els exàmens de recuperació. Que passarà ara amb tot això? Ningú ho sap, l’única cosa que sabem és que perdem capacitat pedagògica i organitzativa.

I és que tristament, és molt fàcil fer sensacionalisme i molt difícil comprendre i atendre la complexitat.

Si volen una educació pública de qualitat el primer pas és reduir les ràtios professor/alumne (el nombre d’alumnes a les aules) no perquè els professors/es estiguin més tranquils (que també), si no perquè el seu fill/a pugui tenir una educació més personalitzada, també estabilitzar plantilles, dotar dels suports a l’inclusió necessaris, millorar la formació professional i moltes altres reivindicacions que fa temps que advertim.

Crec que és fàcil d’entendre, quan en un hotel retallen el nombre de cambreres de pis tot està més brut, quan en una construcció retallen el nombre d’obrers tot és més lent o quan en una gestoria no hi ha gestors s’acumulen els tràmits, doncs quan retallen el numero de mestres i professors l’educació dels seus fills i filles és pitjor, i això és un dels punts clau que des del sector educatiu reclamem reiteradament.

Disculpeu famílies i alumnat però no arribem a tot, com a docents tenim l’encàrrec de formar i generar oportunitats de vida als i les nostres alumnes, però la tendència a la criminalització del nostre col·lectiu i la retallada encoberta que sofreix l’educació pública a Catalunya no ens permeten progressar adequadament.
La vaga o el manifest signat pel 100% de les directores i directors dels centres de secundària de la província de Girona i registrat ahir, són un intent per a salvar la pública.

Per responsabilitat i perquè no valen de res les lleis educatives si no disposem dels recursos per a portar-les a la pràctica no és moment de veure-les caure.

Ivan Soriano

Pedagog i professor de secundària .

Castellà

Educación: no son 5 días de huelga, son 10 años de recortes: en Lloret de Mar, peor.

Soy pedagogo y trabajo como profesor de secundaria en un Instituto público de Lloret de Mar, el derecho a huelga no es gratuito, entiendan primero que por cada día que un maestro/a o profesor/a se manifiesta le descuentan 100 euros de la nómina.

Por segunda vez recojo la invitación lanzada por Lloret Gaceta, esta vez para reflexionar sobre la huelga de docentes que estamos viviendo en los últimos días.

Me hubiera gustado empezar el artículo usando otros datos oficiales, pero no existen. Sin embargo, según Idescat (el portal estadístico de la Generalitat de Catalunya) el nivel de formación adquirida por los habitantes de Lloret de 15 años o más es significativamente peor si lo comparamos con la media catalana.

Concretamente, superamos la media catalana de personas sin titulación (+0,6 puntos), estamos alarmante-mente por encima de la media de población que sólo ha alcanzado la educación secundaria obligatoria (+10 puntos) y estamos muy por debajo de la media catalana en cuanto a personas que obtienen un titulo universitario (-14 puntos).

Y nos podemos preguntar, es que somos más torpes aquí que en el conjunto de la ciudadanía de Cataluña? Obviamente no, en mi opinión gran parte de la respuesta a esta situación (la de que somos una población con bajo nivel educativo) recae en la ausencia de oportunidades

y los bajos recursos de la población y de nuestro sistema educativo. También en que tenemos una enorme fuga de talento, pero eso ya sería otro tema.

En un municipio como Lloret de Mar, la inversión en educación resulta clave para dar herramientas y paliar los importantes problemas sociales que vivimos desde hace años.

Nuestro encargo público, nuestra función social como docentes, es crear oportunidades de vida para nuestro alumnado y reducir las desigualdades sociales, y no es fácil créanme.

Ahora más que nunca, necesitamos más recursos y reclamamos que en Cataluña se invierta un 6% del PIB en Educación.

Esta reivindicación cobra mucha importancia en un municipio empobrecido (como demuestra la baja renta per cápita de Lloret de Mar), y es que sin inversión es imposible revertir esta situación.

Tristemente, desde hace años no escuchan a la comunidad educativa de Lloret de Mar, la negativa de la Administración de considerar gran parte de nuestros centros como centros de máxima complejidad y equiparlos les debiera sonar o que se instaure de forma unilateral la jornada partida en el Instituto Escuela, les puede ayudar a entender la forma de proceder de la Administración en los últimos años.

Los docentes somos un blanco fácil, llevamos aguantando estoicamente recortes desde la crisis del 2008, y quizás porque nos puede la vocación o porque nos hemos podido sentir “privilegiados” ante todas las desigualdades que vemos a diario, hemos callado demasiado.

Ahora, después de dos años al pie del cañón, a pesar de la pandemia, las decisiones unilaterales del Consejero González Cambray, decisiones que pretenden matar una mosca a cañonazos, nos plantean un futuro aún más complejo y que para nada responde a las auténticas necesidades con las que nos encontramos a diario en las aulas, es más nos entorpecen el arduo camino educativo.

Que hayan cambiado la fecha de inicio de curso del alumnado es anecdótico ante lo que vivimos y la respuesta que reclamamos (recuerden que desde siempre los y las docentes nos incorporamos a trabajar el 1 de septiembre y en 10 días veníamos organizamos el curso).

No todo es tan sencillo, por ejemplo, en la etapa 0-3 este período es esencial pues son los únicos días del año que no tienen alumnos en los centros públicos y, por tanto, pueden aplicar los procesos pedagógicos de programación que requiere educar bien o en la secundaria el alumnado de Bachillerato hacían los exámenes de recuperación,

que pasará ahora con todo ello? Nadie lo sabe, lo único que sabemos es que perdemos capacidad pedagógica y organizativa.

Y es que tristemente, es muy fácil hacer sensacionalismo y muy difícil comprender y atender la complejidad.

Si quieren una educación pública de calidad, el primer paso es reducir las rátios profesor/alumno (el número de alumnos en las aulas) no para que el profesorado esté más tranquilos (que también), sino para que su hijo/a pueda tener una educación más personalizada, también estabilizar plantillas, dotar de los apoyos a la inclusión necesarios, mejorar la formación profesional y muchas otras reivindicaciones que hace tiempo que advertimos.

Creo que es fácil de entender, cuando en un hotel recortan el número de camareras de piso todo está más sucio, cuando en una construcción recortan el número de obreros todo es más lento o cuando en una gestora no hay gestores, se acumulan los trámites, pues cuando recortan el número de maestros y profesores la educación de sus hijas e hijos es peor, y esto es uno de los puntos clave que desde el sector educativo reclamamos reiteradamente.

Disculpad familias y alumnado, pero no llegamos a todo, como docentes tenemos el encargo de formar y generar oportunidades de vida a nuestras alumnas y alumnos, pero la tendencia a la criminalización de nuestro colectivo y el tijeretazo encubierto que sufre la educación pública en Cataluña no nos permiten progresar adecuadamente.

La huelga o el manifiesto firmado por el 100% de las directoras o directores de los centros de secundaria de la provincia de Girona y registrado ayer, son un intento para salvar la pública.

Por responsabilidad y porque no valen de nada las leyes educativas, si no disponemos de los recursos para llevarlas a la práctica no es momento de verlas caer.

Ivan Soriano
Pedagogo y profesor de secundaria.