L’ultim Viatge “El Veterinari Robert Melero, sota l’Objectiu de l’Oscar Rodbag i dirigit per Pere Cabañas, en el trasllat d’animals de Zoo a Santuaris”

El divendres 6 d’octubre a les 18h al Teatre Municipal de Lloret podreu veure com en Robert Melero, destacat veterinari de Can Vet a Lloret de Mar, s’ha convertit en una figura destacada en el trasllat d’animals de zoològic a santuaris d’animals. Aquest compromís ha estat posat a prova en una sèrie de moviments internacionals que han vist l’equip de Can Vet recórrer gairebé 3600 km per carretera, acompanyant animals desnonats del zoològic d’Andorra cap als seus futurs santuaris.

Venda d’entrades

Aquest documental està dintre del MontPhoto FEST ‘23 que comença aquest divendres 6 d’octubre fins al dia 8, les entrades les podeu comprar clicant AQUÍ

L’interès per la protecció i el benestar dels animals és una prioritat constant per a Robert Melero i el seu equip de Can Vet. Molts animalistes i experts consideren que el trasllat d’animals de zoològic a santuaris és una de les millors solucions pels últims dies d’un animal salvatge que no pot ser reintegrat al seu hàbitat natural.

Aquest reportatge ofereix un document gràfic que registra el seguiment d’aquest viatge per carretera, que va des d’Andorra fins a diversos santuaris animals d’arreu d’Europa. Aquesta iniciativa no només serveix com a exemple del compromís de Can Vet amb la causa, sinó que també té com a objectiu sensibilitzar el públic sobre la importància de protegir i proporcionar un ambient adequat pels animals.

El viatge representa un desafiament tant logístic com emocional, ja que la salut i el benestar dels animals estan en joc. Can Vet, amb la seva experiència i dedicació, assegura que cada moviment es realitzi amb les màximes condicions de seguretat i comoditat pels animals.

Aquesta iniciativa és un exemple de com professionals com Robert Melero i empreses com Can Vet estan contribuint a millorar la vida dels animals i a defensar el seu dret a un entorn més adequat i a un futur més esperançador. El reportatge serveix com a recordatori de la importància de protegir i cuidar la nostra fauna i dels esforços que es fan per garantir un futur millor per a ells.

Escrit d’en Robert Melero:

L’últim viatge.

El parc Naturland d’Andorra va entrar en fallida i es absorbit per un dels principals bancs Andorrans qui va “injectar” una gran quantitat de diners.
El parc estava dividit en dues “cotes”,, la 1600 a on els visitants podien gaudir d’una àmplia opció d’atraccions, entre les més conegudes es troba el “TOBOTRONC”, el tobogan alpí més gran d’Europa. Després tenien cota 2100 a on tenien un zoològic amb espècies autòctones: una família d’ossos bru, llops i una altre linx boreals i nombrosos ramats de cérvols isards, daines i muflons.

El nou gestor, el primer que va fer va ser posar sobre la taula el compte de resultats de cada “cota”, veient la gran quantitat de despeses de cota 2100 derivades del manteniment dels animals i els pocs ingressos que aquest lloc proporcionava; a causa de la neu, el zoo romandrà tancat durant molt de temps sense acceptar visites i els visitants eren reticents a haver de fer el viatge de 30 minuts fins al zoo.

La solució era fàcil, tanquem el zoo.

Els animals estaven molt bé, instal·lacions grans, en un entorn natural idíl·lic ( el Pirineu), cuidadors, veterinari, aliment “ad-libitum”. Res a envejar a molts altres zoològics europeus.
Llavors, direcció, no podia enviar als animals a qualsevol lloc només per la necessitat econòmica; s’havien d’assegurar que aquests animals anessin als millors zoos o Santuaris d’Europa i de la millor manera. En aquest moment, la viabilitat i decisions que es prenien sobre el parc lúdic més important d’Andorra estaven en boca de tots els partits polítics i havien de ser molt curosos i no rebre crítiques de ningú.
És aquí a on ZOOTRANSFER va entrar en acció; ens van contactar per ser assessorats i portar els animals a llocs reconeguts, amb instal·lacions i recursos iguals o millors a les de Naturlandia, i que tinguessin alguna funcionalitat docent, de conservació o que no fos purament lúdica i d’exhibició dels animals.

Tots els destins van ser santuaris o reserves; els ossos van anar a Aspinall Foundation al Regne Unit i els linxs i llops a Arcturos a Grècia. Els ungulats es van repartir per reserves d’herbívors de Catalunya i l’Estat.

Amb l’Òscar Rodbag sempre parlem d’animals, del seu gos en “Wifi” i de l’impressionant i diferent que li semblava la meva feina transportant aquests animals tan majestuosos i a la vegada perillosos. Li vaig comentar el que ara estava fent a Andorra i ho va veure clar: Això ho hem de documentar, va dir, va agafar tot el seu equip, va convèncer al Pere Cabañas, qui té els mitjans i coneixements de filmació i tots dos en van acompanyar a Andorra.

En els dies previs als diferents transports, havien de capturar als diferents animals per treure’ls sang per les diferents proves analítiques que els diferents governs tant d’origen i destí exigien. Alguns destins exigien que els animals estiguessin castrats o vasectomitzats per evitar la reproducció, fet que ens va obligar a fer cirurgies in situ. La feina va ser frenètica, anestesies, captures amb xarxa ja que les instal·lacions eren gegants. Una feina de vàries setmanes a on tant l’Òscar com el Pere eren com dos animalots més que s’anaven camuflant entre la vegetació del Pirineu i de tant en tant senties de lluny el soroll del dispars de les càmeres.
Cap dels dos havien treballat mai amb animals salvatges i encara recordo com els hi tremolava la veu quan s’havien d’apropar al “Julio”, l’os mascle dominant de 280 kg de pes, una vegada va ser anestesiat per fer-li proves i castrar-lo.

Quan va arribar el dia del transport, tots dos ens van acompanyar tant a Anglaterra com a Grècia en un segon vehicle. Van ser transports “non-stop” per reduir al mínim l’estat “antinatural” dels animals en haver d’estar tancats a una gàbia de transport.
Jo estic acostumat, però per algú com els dos artificis d’aquest mega reportatge, quan portes 16 hores sense dormir et tornes molt irascible. L’Òscar i en Pere es recriminaven i discutien per coses sense importància com dos nens al pati de l’escola… va arribar un moment que els hagués ficat a tots a la gàbia amb els ossos.

Al final tot van sortir rodó; una experiència que, per aquests dos professionals i amics serà difícil tornar a repetir i de la que en l’àmbit fotogràfic i de filmació han obtingut un material inèdit per la majestuositat dels animals i la proximitat a la qual van ser capaços de treballar amb ells. Material que serà exposat aquest pròxim divendres a les 18h en el festival Montphoto al teatre de Lloret a les 18h. i que a tots els amants dels animals i de la fotografia us recomano no perdre-ho.

Robert Melero.