Columna d’Opinió & la vaga sanitària | Sobre metges i croquetes:
- En el marc d’una vaga estatal de cinc dies per reclamar millores laborals i un conveni propi per al col·lectiu, Metges de Catalunya xifra en un 47% el seguiment a la província de Girona, per sobre del 39% de mitjana catalana. El sindicat ha centrat la convocatòria en dues jornades (16 i 20 de febrer), amb uns 30.000 professionals cridats a secundar-la a Catalunya, i posa el focus en l’esgotament i la sobrecàrrega assistencial. Tot i el seguiment, l’afectació als usuaris ha estat limitada gràcies als serveis mínims, i la tònica general als CAP ha estat de normalitat, amb algunes anul·lacions puntuals de proves.
Sobre metges i croquetes:
En un poblet costaner hi havia un hostal reconegut per fer unes croquetes excel·lents. Les cuineres eren 3 dones que feia anys que treballaven amb la ICS, -la mestressa-, una dona exigent i de mal caràcter. La Joana tenia 60 anys i feia 25 que hi treballava, la Cristina i la Sònia eren més joves. Entre les 3 feien 300 croquetes cada setmana, necessitaven 3 hores diàries per fer-les i també s’encarregaven de servir les taules perquè la ICS no contractava personal.
El restaurant funcionava molt bé, sempre omplien el menjador i la senyora ICS es vanagloriava del seu hostal.
Aprofitant la bonança, la senyora ICS va decidir obrir la terrassa exterior i que en comptes de fer 300 croquetes se’n farien 400. Només serien unes quantes croquetes més i no els ocuparia gaire temps, elles són molt apanyades i com no es queixen mai de res…
La terrassa també triomfava però les cuineres treballaven molt més i sovint no tenien temps per l’entrepà.
— Ai, si almenys fos més generosa —comentà la Cristina.
— La ICS? Vas servida! —diu la Joana—. No ens dóna ni les gràcies. Ahir en Lluís em va proposar anar-me’n al seu restaurant de Girona, ells cobren les hores extres i tenen bons contractes, m’ho pensaré.
— Doncs si tu marxes no sé com sortirà la feina! Quan la Sònia es va torçar el turmell i va estar 10 dies de baixa, recorda com vam patir per fer les 300 croquetes.
— Cert, cada dia sortíem més tard i la ICS ben callada.
Tan bé ho feien que cada vegada se n’havien de fer més croquetes i les 3 cuineres havien de treballar més hores, la senyora ICS no contractava més personal, només els dissabtes dos joves extres feien de cambrers. Estaven molt esgotades, patien ansietat perquè la ICS era molt exigent i ho volia tot perfecte.
Un dia van anar a parlar amb la ICS que les va rebre amb poques ganes, no entenia per què es queixaven si cobraven el que posava al conveni de cuineres.
La Cristina li va dir :
— Vostè ens força a fer més feina i quan ens quedem més hores diu que és perquè volem?! Sap molt bé que anem esgotades, ha posat moltes més taules i som les mateixes tres cuineres que fa anys que treballem a l’hostal. Contracti ja més personal!
— Au va, que no feu pas tanta feina —li va respondre la ICS—, i no trobo ningú que vulgui treballar a l’hostal.
— Potser si millorés la seva oferta hi hauria algú que s’interessés.
— No pot ser, ja tinc contractades a 2 persones extres i no “puc” contractar ningú més.
La Joana finalment acceptà l’oferta d’en Lluís perquè no podia més, estava farta d’arribar tard a casa, sense ganes de jugar amb els néts. I que el seu marit rebés esbroncades sense motiu aparent.
Els primers mesos, la senyora ICS va “demanar” a la Cristina i la Sònia un esforç extra perquè sortís la feina igualment i l’hostal no es ressentís. Va prometre que trobaria personal, que inclouria les hores que feien de més a la seva nòmina (però a preu més baix i sense cotitzar-les per la jubilació). S’excusava en què els materials cada vegada eren més cars i que havia de pagar molts impostos a l’Estat espanyol.
Un dissabte, uns ciclistes van anar a esmorzar, van demanar croquetes i unes mongetes amb botifarra.
De sobte en Ramón, un veterà ciclista, va sentir un dolorós “crack” en mastegar una croqueta i un queixal se li va esberlar, la raó va ser un os de pollastre que farcia una croqueta inesperadament.
Encara endolorit i amb el queixal a la mà, en Ramón va reclamar a la ICS, la qual sense demora va esbroncar la Sònia i la Cristina davant de tots sense cap mirament. Les dues van quedar molt afectades, se sentien malament perquè no volien que ningú prengués mal, però portaven treballant forçades molts anys fent moltes més croquetes de les que podien, era massa temps així i ja no podien més.
Van decidir rebel·lar-se i un dia que l’hostal tancava es van trobar per fer un cafè a la plaça del poble.
També van venir en Jordi i la Mónica, que treballaven al poble veí en una pizzeria, en Jordi va dir:
Tots estem malament, nosaltres ens hem d’encarregar de tot el restaurant i l’amo ens contracta com ajudants de cuina. Jo faig 50 pizzes cada nit i només tenim un forn, a part les que em toca portar a domicili corrent amb la moto perquè deixo sola la Mónica. Estic rebentat i emprenyat!
— No podem seguir així, podem acudir als sindicats perquè ens defensin.
— Vas servida Mónica, els sindicats que poden fer més força reben subvencions i callen.
— I el nostre sindicat, “Cuineres per Catalunya”, què pot fer?
— Poca cosa si els altres no l’ajuden i nosaltres no ens movem. Però no podem seure quiets, la situació és injusta!
— I tant! Fem que funcionin els restaurants i tinguin premis de qualitat, però no tenim veu ni vot per reclamar res. Ningú se’n fa ressò dels nostres problemes perquè ens mantenen aïllades entre tots.
— I ells no s’esquitxen quan algú pren mal, sempre cauen de peu.
Mireu —va parlar la Sònia—, jo crec que si ens ajuntem totes les cuineres de Catalunya amb la resta de l’Estat i ens manifestem totes alhora no podran fer com si res, a part, els clients ens donaran suport quan sàpiguen bé el que ens passa.
— I si fem vaga i deixem que les croquetes i les pizzes les facin ells? Com creieu que la senyora ICS faria les croquetes?
— Ai senyor! Quines cagarrines!
Bé, el conte acaba aquí, si en comptes d’hostals, croquetes i cuineres, parléssim de centres de salut, hospitals, metges i pacients. Li trobarien semblances?
Jo sí, la història em sona molt tot i que els metges no fem croquetes oi? Tractem persones i ens agrada fer-ho bé, per això hem d’estar bé i no caure malalts.
No demanem incoherències, demanem el que creiem just, nosaltres ja hem començat i no ens aturarem.
I a vostè li agraden les croquetes? Amb os o sense?
