Cartes al Director | “Lloret NO BATEGA, Lloret està patint un infart: insults, por i impunitat davant de cert turisme que arriba a la vila”

El tema central de la Carta al Director d’avui és, malauradament, recurrent: la lectora denuncia que a Lloret de Mar es produeixen actituds que considera que no s’haurien de tolerar. Segons relata, el turisme incívic estaria convertint alguns carrers en escenaris de conflicte, i reclama actuacions abans que la situació esdevingui insostenible:

Em dic Mariona Martin…

… i només vull que la gent que ens vingui a visitar entengui una cosa molt senzilla: aquí, com a mínim, es demana respecte. I que no estem al seu servei, ni hem de suportar actituds prepotents i ofensives que, malauradament, es repeteixen amb més intensitat cada estiu.

Fa deu anys que estiuejo a Lloret de Mar. Estimo aquesta vila, sóc propietària del meu pis i he viatjat per mig món: Europa, Estats Units, Canadà, Rússia… Conec bé com es comporta el turisme a fora, i el que vivim aquí no és acceptable.

Els hi explico el que he patit recentment a la cantonada de Sènia del Barral amb Camí de les Cabres, vaig viure un episodi que m’ha deixat trasbalsada: Un grup de famílies britàniques o escoceses, tant se val, em van insultar, escridassar i em van fer passar por amb la seva actitud. Fins i tot jugaven a pilota dins la recepció d’un hotel. Jo anava amb la meva gosseta, que ja és gran i camina a poc a poc, i això els va molestar. Per incomodar-me encara més, van xutar fort contra una persiana baixada, provocant un fort soroll, i després no van parar de provocar-me.

Va ser aleshores quan vaig entrar a l’hotel per fer la queixa, i van sortir les matriarques i les noies, completament histèriques, i van començar a insultar-me.

• Les administratives d’aquest establiment, que van presenciar els fets, en poden donar testimoni.

Els pares reien com si fos un espectacle i les mares mostraven una agressivitat desfermada. No eren ni les vuit del vespre. Em van increpar, una nena d’uns 12 anys em va cridar “¡vete a la mierda!” (en anglés) i en aquell moment em vaig sentir completament desemparada.

Tinc 70 anys, no els aparento, i soc una dona valenta. Però allò em va fer sentir petita. Vulnerada. Em vaig preguntar: qui em defensa a mi? Quina part de responsabilitat tenen els hotels que allotgen aquesta mena de turistes? És que semblaven militars de l’OTAN! Vaig trucar a la policia local, però abans que arribessin ja va aparèixer el meu fill, que fa dos metres. Només de veure’l, els incívics es van espantar i van marxar. Sabien que la policia venia.

El que és trist és que escenes així s’estan convertint en habituals. I Lloret no es mereix això. Volem conviure tranquils. Jo no vull que una pilotada al cap ni un insult m’obliguin a tancar-me a casa.

Potser caldria emetre bans municipals en diversos idiomes, reforçar la presència policial o exigir més control des dels allotjaments. El dret d’admissió ha de ser real i aplicat amb criteri. I mentrestant, seguim assenyalant altres col·lectius. Quanta gent posa el crit al cel pel jovent subsaharià? Doncs tant de bo tots tinguessin la seva educació i respecte.

“Lloret de Mar és casa nostra. I, si us plau, que no s’hi perdi del tot la dignitat”

Mariona Martin
Estiuejant i propietària a Lloret de Mar