És evident que d’uns anys ençà el poble de Lloret de Mar, on el seu mitjà de vida majoritari continua essent el turisme, està fent esforços per sortir del seu estigma de turisme de borratxera, com va anomenar l’ex-consellera Tura als pobles turístics que basaven la seva oferta principal de lleure en la beguda i la disbauxa nocturna. Es reformen hotels, obren noves propostes de restauració i han desaparegut els pub-turs i les sortides a cales per emborratxar-se a doll. Malgrat l’esforç d’alguns empresaris i algunes propostes de l’administració, hi ha un tema no resolt que espatlla totes les campanyes de màrqueting i inquieta cada any a molts veïns del poble: el soroll nocturn, els crits i les accions incíviques que continuen; de fet no han marxat mai, en soc testimoni.
Són les 5 de la matinada, hora establerta per desallotjar les discoteques. He baixat al carrer per veure el caos de més a prop. Enfilo el carrer de sant Romà, on algú- molt empipat, imagino- ha tirat una galleda d’aigua a un grup de nanos que criden vociferant. Passa un adolescent amb un enorme altaveu amb la música alta. L’aturo i li comento que hi ha gent dormint. Ah!, perdoni, s’excusa. Sembla educat però l’ambient general li ha fet creure que pot posar música a tot drap a les cinc de matinada, que camina per un parc temàtic. En aquest moment recordo les ordenances de civisme del 2016. Tot i que necessàries, encara són un brindis al sol. Em començo a escalfar per dins, com cada estiu, com tants veïns del nucli antic cada estiu. Paciència. M’acosto fins la plaça del Carme, atapeïda de gent amb cares de borratxera juvenil que acaben de ser expulsats de la discoteca que ha sigut el seu minúscul paradís on per unes hores han cregut ser lliures i feliços. Criden i s’expressen amb cara de borregos. A terra hi ha una noia amb signes de coma etílic, arriba una ambulància i una dotació de sis policies. El soroll a la plaça continua com si res. Pregunto al noi de l’entrada de la discoteca que perquè no hi ha ningú que fa escampar la gent i em comenta que de la porta cap endins és la seva responsabilitat i de portes cap enfora la responsabilitat és de la policia. Ah! D’acord. Vostès emborratxen els nens, fan caixa, els deixen anar i que el poble es cuidi dels aldarulls. Penso en aquell moment que les discos haurien de tenir una taxa per pagar l’ordre públic o tenir un personal extra de seguretat que faci aquesta feina.
L’ambulància marxa, però continua el xivarri. Finalment, no sé si per la meva presència i la de la policia, surten un parell de persones de seguretat de dins la discoteca i desallotgen a la gent. Al cap de cinc minuts tanquen la porta. Son les 5’40. Al cap de 5 minuts apareix un altre furgó de la policia municipal. Em dic amb veu alta que fan tard. Un dels policies m’escolta i em comenta que venen de fer un servei per un altre aldarull i que si tinc alguna queixa la passi per escrit. Correcte, és el que faré, un cop més. Noto que la policia comença a estar farta del paperet que li toca fer en l’auca d’aquest tronat Lloret nocturn. Torno cap a casa, a la porta trobo un nen que vol orinar, li dic que allà no, fa cara d’apurat com dient, a on ???. Li dic que ho faci en un racó del jardí de la plaça, aquell que fa una pudor permanent tot l’estiu. A Lloret centre només hi ha un urinari públic i a la nit està tancat. Es senten crits dispersos, continuaran fins més enllà de les sis. Passa el camió de la neteja. Toquen les campanes. A cada campanada uns nens criden esvalotats. Alguns porten polseres al canell, el negoci organitzat per, entre d’altres coses i a baix preu, emborratxar-los legalment. Una nit més m’han trencat la nit. No em fan cap gràcia.
És l’hora fosca de l’ànima esquizofrènica d’aquest poble, el moment del dia on la marca “mylloret” gira la cara per no veure els efectes colaterals del seu model turístic. A Lloret, un any més, no es respecta el descans dels veïns ni s’acompleixen diversos capítols de les ordenances municipals sobre civisme. Un any més molts veïns entrem en aquest bucle llastimós que ens degrada i ens humilia. Un any més Lloret no sap plantar cara a un dels seus melanomes estructurals que ataca implacablement la seva imatge.
De bon matí llegeixo que a Lloret s’està treballant per demanar la primera certificació del segell Bioscore com a poble sostenible. Són temes diferents, ho sé, però si no es treballa també en pacificar la nit, la sostenibilitat i el gens-civisme són un gran oxímoron.
Totalment d’acord. Només afegir que el problema dels crits i la música que desperten i desesperen als veïns no és només del nucli antic. A les urbanitzacions està ple de cases de lloguer turístic HUT que allotgen a grups de 10, 12 o 20 joves que es dediquen a amargar la vida als veïns del voltant. S’ha destar continuament trucant (molestant perquè segur que tenen feina més important a fer) a la policia local que venen i els fan callar. A la que la clientela renova, torna a començar. I així de juny a octubre. I el propietari de la casa, normalment de fora de Lloret, doncs diu que clar, això és Lloret i que és el que hi ha. Cal que l’ajuntament comenci a retirar llicències als negocis que no respecten les normes bàsiques de convivència, que es dediquen a guanyar calers mentre amarguen la vida als veïns.
Te doy toda la razón.En mi tiempo también cerraban más temprano a las 3.30.Yo siempre aparcaba mi coche delante del Moby’s que por entonces se podía.Y habían 2 o 3 furgones de Mossos.En nuestro tiempo se iba a mover el esqueleto como se decía.Hoy día solo van a emborracharse y drogarse hasta que ya no saben ni que hacen.Muy triste no tienen consideración con nadie.Tambien digo si hubieran querido cambiar lo hubieran hecho,pero no interesa porque hay mucho dinero bajo la también el alquiler de las casas,es una vergüenza.Salen de las discotecas llegan a casa,siguen con la fiesta saltando en la piscina a las tantas y chillar como si solo viven ellos,su música y a los demás que les den.Es una gran vergüenza y si puedes llamar a la policía pero puede que no tengan tiempo porque habrá muchos así.
Més veus s’haurien de fer ressò del que passa perquè passa molt. Cal una reflexió en profunditat, responsabilitat, compromís i voluntat per inicia un procés, al ritme que calgui, per a revertir la situació.