Fins a finals dels anys 50, les aigües residuals domèstiques de Lloret de Mar s’eliminaven a través dels “pous secs” que tenia cada casa. El líquid es filtrava per la terra i el sòlid s’havia de buidar periòdicament, aprofitant-se per als camps dels pagesos com a adob orgànic.
No cal dir que el sistema era especialment perillós, sobretot a l’estiu, ja que, en no haver-hi subministrament d’aigua potable —excloent els que tenien aigua de “mina”—, les cases tenien pous ben al costat dels pous secs, amb el consegüent perill d’infeccions intestinals degudes a l’Escherichia coli i altres bacteris patògens.
A finals dels anys 50 i començament dels 60, en època de l’alcalde Narcís Fors, es comença a construir la xarxa de clavegueram de Lloret. A aquest efecte, es varen construir les canonades a tots i cadascun dels carrers del casc urbà, acabant en una canonada que recollia les aigües residuals del casc urbà i les portava per Sa Caravera, passant per Cala Banys, fins darrere del bar d’aquest indret, on s’abocaven directament al mar.
Encara avui es pot veure aquesta obra en el seu traçat des de la Roca d’en Maig fins passat el bar de Cala Banys, avui utilitzada com a passeig per anar cap a la Dona Marinera, així com també es pot veure a la zona de Cala Banys.
A finals dels anys 60, en època de l’alcalde Josep Maria Clua, es construeix un emisari submarí d’uns 300 metres de longitud, per portar les aigües residuals mar endins i aconseguir una millor dispersió d’aquestes aigües al mar.
La construcció de l’emissari actual i la millora del sanejament
En la meva primera època d’alcalde, és a dir, entre 1976 i 1979, i amb diners del Consorci de la Costa Brava, ja que des de feia molt temps els lloretencs pagaven el “cànon de sanejament” que recaptava aquest organisme, vàrem construir l’emissari submarí actual de 1.500 metres mar endins, que surt de l’estació impulsora situada sota terra al Passeig de Mar, al començament del Passeig Manel Bernat.
Aquest emissari aconseguia una millor dispersió de l’aigua residual dins l’aigua del mar i la trituració dels sòlids corresponents, degut a la pressió existent a la desembocadura de l’emissari, situada a 42 metres sota el nivell del mar.
Aquesta millora va ser important per ajudar a mantenir les platges de Lloret, especialment la platja Gran, en bones condicions sanitàries per al bany.
La construcció de l’EDAR de Lloret
No va ser fins a la meva segona alcaldia, entre 1987 i 1991, que vàrem construir, amb diners del ja esmentat Consorci de la Costa Brava, l’estació depuradora d’aigües residuals de Lloret (EDAR).
La seva gestació va ser llarga però crec que el resultat bé s’ho valia. Primerament es va publicar l’edicte convocant el concurs corresponent i adjuntant el plec de condicions tècniques i econòmiques.
A aquest concurs es varen presentar tres empreses: una espanyola, crec que era Netaigua, una francesa i una alemanya. Com que l’obra era prou important, els tècnics del Consorci juntament amb el director general de Sanejament de la Generalitat i alguns alcaldes ens vàrem desplaçar a veure obres de dimensions semblants fetes per les dites empreses, al voltant de Madrid, a Deauville (França) i a Aquisgrà (Alemanya).
El resultat va ser molt esclaridor: l’empresa alemanya era la millor amb diferència i el Consorci va adjudicar l’obra a aquesta empresa.
Hi ha una anècdota que molt pocs saben i és que en aquest viatge el director general va dir que, de moment, la EDAR de Lloret només tindria el pretractament i el tractament fisicoquímic. Vaig agafar-lo per les solapes de l’americana i li vaig dir que se’n guardaria prou: si totes les EDAR de la Costa Brava tenien tractament biològic, la de Lloret també. I així es va fer.
Un sistema pensat per al futur de Lloret
Simultàniament, l’Ajuntament va adquirir els terrenys per a la seva ubicació, al costat de la riera de Lloret i en la zona entre les Alegries i el Condado del Jaruco. Aquests terrenys eren suficients per a la construcció de la EDAR i per a la seva futura ampliació en funció del creixement de Lloret.
La construcció d’aquesta EDAR va suposar també la construcció d’una canonada de pressió des de l’estació impulsora de l’emissari fins a la planta, així com la construcció d’una segona estació impulsora situada al costat de les pistes d’atletisme, tocant a la riera, que recull totes les aigües residuals per sobre de la carretera GI-682 de Blanes a Tossa.
Les aigües residuals de Fenals i Canyelles s’abocaven al mar a través de sengles emissaris, que també són de l’època 1976-1979. En construir-se la EDAR, les plantes impulsores corresponents varen servir per portar les aigües residuals d’aquestes zones cap a la depuradora de Lloret.
Un sistema complex i complet
En resum, el sistema de depuració de les aigües residuals de Lloret és complex i molt complet, ja que en cas d’avaria de la EDAR està previst el funcionament del sistema a través dels emissaris submarins de Lloret, Fenals i Canyelles fins que es recuperi el funcionament de la planta.
Aquesta EDAR de Lloret de Mar era molt avançada tecnològicament per a l’època i té tres seccions clarament diferenciades: la filtració primària de sòlids grossos, el tractament fisicoquímic i el tractament biològic, que completa el treball de la planta.
L’aigua resultant del darrer procés és desinfectada amb clor gas, obtenint-se una aigua que en aquells moments es dividia en tres parts: aigua de rec agrícola per als pagesos de la zona de les Alegries, aigua de rec per als Jardins Municipals i per al Golf que s’havia de construir a la zona de l’Àngel, i finalment aigua per rehidratar el subalvi de Lloret.
I aquesta és la breu història del sanejament a Lloret. Algun dia explicaré la història de l’abastament d’aigua a la vila al llarg del temps. Com és fàcil deduir, són dos dels temes més importants per a un poble, avui ciutat, juntament amb l’eliminació dels residus domèstics i les comunicacions.
Jordi Martínez Planas
