- Per Carles AROS SÁNCHEZ, Inspector de la Policia Local (Retirat)
En els darrers mesos, Lloret de Mar ha viscut una crisi policial i de governança que no es pot atribuir únicament a la pressió turística, a les baixes laborals o a una manca puntual d’efectius. El problema és més profund. Durant massa temps, la seguretat s’ha gestionat des de la urgència, el pedaç i la reacció, sense una planificació estratègica suficient i sense afrontar el deteriorament de les relacions laborals dins de la Policia Local. Quan un problema estructural s’intenta resoldre principalment mitjançant decrets, ordres internes i serveis extraordinaris, no s’està governant la seguretat. S’està ajornant el conflicte.
Un conflicte anunciat
La Policia Local de Lloret arrossega un conveni col·lectiu caducat des de l’any 2012. Més d’una dècada sense actualitzar adequadament les condicions laborals d’un cos sotmès a forts increments estacionals d’activitat, una elevada exposició pública, pressió operativa i una complexitat creixent dels serveis.
Aquesta situació no va aparèixer d’un dia per l’altre. Era previsible que la manca d’acord, la dependència continuada de les hores extraordinàries i l’absència d’una política estable de recursos humans acabessin provocant desmotivació, desgast i conflicte.
El resultat va ser especialment greu. Dies sense patrullatge ordinari de la Policia Local, el tancament de la comissaria, la contractació de seguretat privada per vigilar l’edifici i la necessitat de demanar una presència més gran dels Mossos d’Esquadra.
En un municipi turístic com Lloret de Mar, això no es pot tractar com una simple incidència de personal. És la manifestació visible d’un problema de planificació i lideratge que feia temps que es gestava.
La dependència de les hores extraordinàries no és un model policial
Davant la manca d’efectius i la negativa d’una part de la plantilla a continuar fent hores extraordinàries voluntàries, l’Ajuntament va recórrer al Decret d’Alcaldia 3944/2026 i a les ordres internes 17 i 18/2026. Aquestes disposicions van establir serveis extraordinaris obligatoris fins al 31 d’agost quan la Prefectura considerés que eren necessaris.
Cal ser jurídicament rigorosos. Una Administració pot adoptar mesures excepcionals per garantir un servei públic essencial i pot exercir les seves potestats d’organització i direcció. Però aquesta capacitat no és il·limitada ni permet convertir l’excepcionalitat en un sistema ordinari de cobertura dels serveis.
La validesa d’aquestes mesures depèn, entre altres elements, que existeixi una necessitat real i acreditada, que la decisió estigui prou motivada, que sigui temporal, proporcional i adequada, i que respecti els acords i els drets vigents.
A més, l’article 37 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic estableix que el calendari laboral, els horaris, les jornades i els criteris generals de planificació dels recursos humans són matèries objecte de negociació quan afecten les condicions de treball.
Per tant, el debat no es pot reduir a proclamar que l’alcalde pot manar o que els agents han d’obeir. La qüestió és determinar si s’ha utilitzat una facultat excepcional per afrontar una emergència concreta o per compensar una manca de previsió mantinguda durant anys.
Governar mitjançant serveis extraordinaris pot resoldre un torn. No resol una organització.
La gestió política de la Prefectura accidental ha agreujat el conflicte
També cal parlar amb claredat de la gestió de l’actual Prefectura accidental. El problema no és la persona, sinó el model de comandament que s’ha projectat i els resultats que ha produït.
La Prefectura accidental ha quedat excessivament vinculada a l’estratègia política d’imposició impulsada des de l’Alcaldia sota l’assessorament de la Prefectura accidental. Quan les decisions polítiques s’executen mitjançant ordres de Prefectura, sense una capacitat visible per reconstruir el diàleg, el comandament deixa de ser percebut com un referent tècnic i passa a aparèixer com la prolongació operativa del govern.
Aquesta manera de dirigir ha tingut un cost mesurable: ha deteriorat la credibilitat interna, ha aprofundit la distància amb els representants sindicals i ha situat la Prefectura al centre d’un conflicte que exigia independència de criteri, lideratge i capacitat de mediació.
Un comandament pot dictar ordres, però no pot exigir confiança. La confiança es guanya amb coherència, equitat, presència, explicacions i defensa de l’organització. Quan aquestes condicions fallen, el rang continua existint, però el lideratge es debilita.
La direcció política ha d’assumir les seves decisions i la Prefectura ha de recuperar autonomia tècnica. Mantenir l’actual confusió entre estratègia política i comandament professional només allargarà el conflicte i farà encara més difícil reconstruir la unitat del cos.
El dinar insubmís evidencia una ruptura institutional
Aquest 23 de setembre, les seccions sindicals han difós internament una convocatòria per celebrar el dia 29 un dinar alternatiu al tradicional dinar del patró. L’han presentat amb una frase que no admet gaire interpretació: «Primera comida del patrón insumisa porque no queremos comer con quien nos impone decretos».
No és una anècdota gastronòmica ni una simple protesta simbòlica. És la constatació que la ruptura de confiança ja ha arribat als espais de convivència que, històricament, havien servit per reforçar la cohesió del cos.
En tots els meus anys de coneixement directe de la Policia Local de Lloret, no recordo cap precedent similar. Que una part de la plantilla decideixi no compartir la celebració institutional amb qui identifica com a responsable de la imposició reflecteix fins a quin punt s’ha deteriorat la relació.
Els interlocutors sindicals no només discrepen. Estan esgotats i cremats després d’anys de promeses, negociacions estèrils i decisions unilaterals. Ignorar aquest cansament, desacreditar-lo o intentar doblegar-lo amb més decrets seria un altre error polític de primera magnitud.
L’Ajuntament no guanyarà aquest pols per esgotament. Pot imposar un servei concret o signar una nova resolució, però no pot obligar una plantilla a recuperar la confiança. Si vol sortir del conflicte, haurà d’apostar de debò per la Policia Local i posar sobre la taula propostes serioses, viables, calendaritzades i negociables.
Propostes sol·licitades elaborades i sense resposta
El més preocupant és que no es pot al·legar una manca absoluta de propostes.
D’acord amb el senyor alcalde vaig elaborar i lliurar diversos documents orientats a oferir solucions concretes. No ho vaig fer per afavorir, avalar ni servir cap opció política. Ho vaig fer exclusivament des del meu compromís professional i personal amb una Policia Local de Lloret de Mar, de la qual vaig tenir l’honor de ser responsable i que, gràcies a l’esforç col·lectiu de tota la plantilla, vam aconseguir convertir en un model de referència.
Precisament perquè conec la seva història, la seva capacitat i el valor dels seus professionals, vaig considerar que no podia romandre indiferent davant la situació actual. La meva única voluntat va ser aportar experiència, coneixement i propostes que ajudessin a recuperar el prestigi, l’estabilitat i el lideratge que la Policia Local de Lloret de Mar mai no hauria d’haver perdut.
• Una proposta de Pla estratègic per a la seguretat i la Policia Local.
• Una Carta de Serveis amb compromisos mesurables i avaluables durant el primer any.
• Un pla de treball amb tota la plantilla de la PL, per tal de realitzar un DAFO que ens situés en el camí de la millora permanent.
• Un pla d’actuació per abordar la prostitució als carrers des d’una perspectiva jurídica, policial, social i administrativa.
No eren opinions improvisades, sinó propostes estructurades amb objectius, mesures, indicadors, terminis d’avaluació i mecanismes de rendició de comptes.
Fins avui no he rebut cap valoració, devolució tècnica ni resposta sobre la seva possible aplicació, tan sols que s’està estudiant.
La qüestió no és personal ni es redueix a haver rebut o no unes paraules d’agraïment. El problema real és quin valor concedeix un govern municipal al treball tècnic que ha rebut per tal d’ajudar a sortir de la crisi enquistada.
Presentar propostes per després guardar-les en un calaix no és planificació. És acumular documents mentre es continua governant des de la urgència i de la improvisació.
Les conseqüències ja són visibles
La gestió seguida fins ara ha tingut conseqüències difícils d’ignorar:
• Una Policia Local tensionada i desmotivada a tots els nivells.
• Una dependència excessiva dels serveis extraordinaris.
• Una comissaria que va arribar a romandre tancada en més d’una ocasió.
• Un deteriorament evident de la confiança entre el govern, la Prefectura i la plantilla.
• Una celebració alternativa del patró que fa visible la fractura interna.
• Una imatge pública impròpia d’una destinació turística de la dimensió de Lloret de Mar.
• Un risc de litigis que pot acabar generant costos per al mateix Ajuntament.
La conseqüència més greu, però, és la pèrdua de confiança. Sense confiança no hi ha lideratge. Sense lideratge no hi ha organització. I sense una organització policial estable, professional i prou dotada, la seguretat acaba depenent de solucions improvisades.
Dels decrets a una política de seguretat
Lloret ha de passar de la reacció a la planificació. Per fer-ho considero imprescindible:
1. Revisar jurídicament els decrets i les ordres dictades, garantint-ne la motivació, la proporcionalitat, la temporalitat i l’adequació a la negociació col·lectiva.
2. Obrir una negociació real del conveni, amb calendari, documentació, compromisos escrits i voluntat efectiva d’assolir acords.
3. Aprovar un Pla estratègic de seguretat amb objectius concrets, pressupost, responsables i indicadors públics de compliment.
4. Revisar immediatament el model de Prefectura accidental i establir una direcció professional estable, amb autoritat tècnica, independència de criteri i capacitat acreditada per recuperar la confiança interna.
5. Establir avaluacions públiques als cent dies, als sis mesos i a l’any, explicant tant els objectius assolits com els incomplerts.
6. Abandonar la dependència estructural de les hores extraordinàries mitjançant una planificació seriosa de la plantilla, els torns, l’absentisme, els reforços estacionals i les necessitats reals del municipi.
No és només un conflicte laboral
El que succeeix a Lloret de Mar no és únicament una disputa entre l’Ajuntament i la Policia Local. Reflecteix una forma de gestionar que ha prioritzat la resposta immediata sobre la planificació, el decret sobre l’acord i el relat públic sobre la solució estructural.
Els problemes de seguretat no desapareixen perquè es dicti una resolució, es convoqui una reunió o s’anunciï una nova mesura. Es resolen amb lideratge, professionalitat, negociació, planificació i avaluació.
L’Ajuntament no guanyarà aquest pols intentant doblegar la plantilla. Governar no és vèncer els agents; és recuperar-los per al projecte col·lectiu, escoltar els seus representants i oferir-los un horitzó professional digne i creïble.
Lloret disposa de professionals, experiència i propostes suficients per recuperar una Policia Local estable, propera, eficaç i respectada.
No falten diagnòstics ni documents. Falten decisions polítiques a l’altura, una proposta seriosa per a la plantilla i una Prefectura amb credibilitat professional.
Decretar pot ser necessari davant d’una emergència. Convertir el decret en política permanent només crema l’organització. I una Policia Local cremada no es reconstrueix amb més imposició, sinó amb respecte, recursos, acord i lideratge.
Carles AROS SÁNCHEZ
Inspector de la Policia Local (Retirat)
© ByCAS 2026
Fonts públiques de contrast
• Estatut bàsic de l’empleat públic, article 37
