El nou informe INSOCAT elaborat per ECAS posa el focus en la inseguretat i la inadequació dels habitatges com a factors d’exclusió social.
Viure al carrer o no tenir una llar estable no són els únics motius d’exclusió residencial tal com publica Social.cat refererent a l’informe elaborat per ECAS.
A Catalunya, al voltant d’1,3 milions de persones viuen en habitatges inadequats i prop de 915.000 ho fan en habitatges insegurs, segons les dades recollides per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) a la darrera edició de l’informe INSOCAT, on han volgut posar el focus en les problemàtiques més invisibilitzades relacionades amb l’habitatge.
Per exemple, a l’informe no només es detallen les persones que viuen a la intempèrie, en allotjaments d’emergència o albergs i centres per a gent sense llar —que a Catalunya ja són prop de 18.000 persones, segons les entitats promotores de la proposta de llei contra el sensellarisme—; sinó també aquelles situacions on les famílies viuen en habitatges insegurs, amb l’amenaça de desnonament o sota amenaces violentes, així com aquelles on les persones viuen en estructures temporals i no convencionals, en infrahabitatges o amuntegades en habitacions de relloguer.
Totes aquestes situacions afecten sobretot a famílies amb infants i adolescents —que suposen ja el 56% dels casos on hi ha una problemàtica relacionada amb l’habitatge—, especialment aquelles que són monomarentals; així com a les persones migrades en situació administrativa irregular, que tenen el triple de probabilitat de caure en una situació d’exclusió social, segons la responsable de l’Observatori de Realitat Social de Càritas, Míriam Feu.
A més, són situacions d’exclusió residencial que han augmentat considerablement en els últims anys: mentre que l’any 2018 les persones que vivien en habitatges insegurs representaven el 4% del total de la població, aquesta xifra va pujar fins a gairebé el 12% l’any 2021. En el cas de les persones que viuen en habitatges inadequats, el percentatge va créixer del 14% a prop del 17% en només tres anys.
Persones migrades i famílies monomarentals, les més afectades
“L’habitatge és un dels principals generadors d’exclusió social, malgrat ser un dret bàsic”, ha apuntat el vocal de pobresa d’ECAS, Ferran Busquets. Aquest fet ha provocat que el 80% de l’acció social que fa el tercer sector estigui relacionada amb problemàtiques relacionades amb l’habitatge, tot i que no tenen els recursos necessaris per fer-hi front; com ho demostra el fet que la meitat de les entitats especialitzades en habitatge té persones a les quals no poden atendre, el 51,4% de les quals necessiten un allotjament que no se’ls pot oferir.
En aquest sentit, Feu ha destacat que “l’habitatge és un motor de primera ordre d’exclusió social”, ja que pràcticament totes les persones acompanyades per les entitats socials estan afectades per problemàtiques relacionades amb l’habitatge (un 97%) i el tercer sector en el seu conjunt considera que l’exclusió residencial afecta la forma i les possibilitats de l’acció social que fan, en un 94% dels casos.
Un dels principals problemes als quals s’han d’afrontar les persones que són ateses per les entitats socials, per exemple, és que quan estan preparades per emancipar-se i començar un projecte de vida de forma independent, s’han d’afrontar a uns preus de lloguer al mercat privat als quals no poden accedir i, per tant, acaben trobant-se un altre cop en una situació d’exclusió residencial; com ho ha explicat Feu.
Polítiques fins ara insuficients
Des d’ECAS ressalten que l’augment de l’exclusió residencial a Catalunya en els darrers anys és fruit de dinàmiques complexes i arrelades en l’estructura social i econòmica, com ho és l’elevat preu de l’habitatge, ja sigui en el mercat de lloguer com al de propietat. Busquets ha recordat que “si ja és difícil per a qualsevol persona” accedir a un lloguer assequible al mercat privat, ho és encara més per a aquelles persones que es viuen en situació d’exclusió social o són discriminades per motiu d’origen o capacitat, per exemple.
La responsable de l’àrea de gènere de Prohabitatge, Sílvia Laporta, ha afirmat que les respostes que han donat fins ara les administracions són “insuficients”, ja que “tracten una matèria estructural com si fos conjuntural”. A més, també ha assenyalat que es tiren endavant polítiques públiques sense tenir dades reals sobre l’abast del fenomen; com ho demostra el fet que, per exemple, no existeix un registre oficial de les persones sense llar a Catalunya.
En aquest sentit, per fer front a aquesta realitat, des d’ECAS proposen tot un seguit de mesures en tres àmbits diferenciats: parc d’habitatge, normativa i regulació, i protecció a col·lectius en situació de vulnerabilitat. Entre aquestes mesures destaquen l’augment del parc de lloguer social des de l’1,5% actual fins al 15% abans de l’any 2030; així com el compliment del dret al padró en qualsevol situació i garantir l’accés de les persones migrades en situació irregular i les famílies monomarentals a habitatges d’emergència en condicions adequades.
