Llibertat d’expressió o destrucció verbal?: Un viatge per la música dedicada a Lloret de Mar

Sense cap dubte, aquesta passada setmana ha estat el tema més comentat a bars, perruqueries, l’hora del pati i menjars familiars.  Llibertat dexpressió?  O un atac a la imatge de Lloret?  Una cançó reivindicativa?  O una manca de respecte?… Són les preguntes que més s’han repetit aquests darrers dies als carrers de “Lloret de Mar”, nom de la cançó causant d’aquest enrenou.

Parlem en aquests bars i perruqueries, amb desenes de veïns de Lloret, i palpem a l’ambient una opinió molt dividida, gent a favor i gent en contra, inclús persones a favor I en contra… obrint un debat infinit sobre el tema.  Avui immortalitzem en aquesta nota l’opinió de dos lloretencs on podem apreciar la diversitat que parlem en un inici, amb el denominador en comú que els uneix: la música.

After Pep: PUNK’S NOT DEAD!!!

La música punk i el rock radikal es va inflar a criticar amb lletres feridores, satíriques o caricaturitzants i sense cap mena de mirament cap als polítics, la policia, la societat, l’església i qualsevol que se’ls posés davant donant un fidel retrat del que esdevé a cada moment de la nostra història actual. No recordo cap censura ni denúncia cap a les milers i milers de lletres molt més dures que la que ens pertoca aquests dies amb Lloret de Mar de SLZR ,perdó, ara en recordo una de Barricada que no va voler publicar la discogràfica però es va llançar un EP de forma independent.

Amb aquesta cançó Samuel SLZR han aconseguit just el que volien, milers de reproduccions i que se’ls conegui, per bé o per mal hi ha més polèmica més fama, en conseqüència més diners.

En els darrers anys s’està produint un fenomen que potser no passava des de la dictadura i és que la llibertat d’expressió es va perdent a passos de gegant i sembla que la gent té la pell molt fina, tot és escandalós i denunciable però són ells mateixos els que alimenten les forces del mal i molts segur que al seu moment van defensar Valtònyc i Hasel. I ara??? M’entristeix veure com s’està perdent la nostra tan lluitada LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ!!!

Agustí Viader: CANÇONS DE LLORET

•Als estius dels anys 70 era habitual veure arribar els creuers Joven Antonia i Joven María davant de l’Ajuntament al ritme de la melodia de Josep María del Río “Lloret de Mar”. Encara en ple franquisme, la cançó era un tribut a la internacionalitat de la nostra vila i en senyalava la seva importància turística a nivell estatal. Eren temps de sol i platja, sangria, flamenques, toros, barrets mexicans i after sun. Lloret era destinació de referència per a visitants d’arreu d’Europa.

•Víctor Gioconda, o més ben dit, Francesc Rubiño va més enllà i fa un disc sencer anomenat “De Mar” dedicat a Lloret. És una declaració d’amor a la seva/nostra població, on a través de les cançons fa un repàs a diferents indrets i personatges locals. “A Lloret de Mar” és la cançó més popular del disc. Aquest disc és l’homenatge més sincer que he vist cap a la nostra vila, ja què les seves lletres desprenen l’amor incondicional de l’autor cap a Lloret. Són temps on el turisme ha passat a ser de masses controlat majoritàriament pels tour operadors.

•Don Francis és un personatge mediàtic al seu país, Alemania, que els estius els passa a Lloret fent negoci en el seu cèntric local. Ell també va fer una cançó per Lloret dirigida al turista que busca la diversió a la nostra vila. Agradarà més o menys, però fer un himne a Lloret i anomenar al seu local “I love Lloret” deixant de banda la vessant mercantil, que la té, és tambe una forma d’agraïment al lloc on es guanya la vida. Desconec si encara corre per aquí. Les flamenques i els toros ja han passat a la història; són temps de mòbils, Internet i inmediatessa, tot i que el sol i platja persisteix. A Lloret ja li han penjat la creu de destinació de turisme de borratxera.

•I arribem a l’actualitat, on per a aquest jove SLZR aquell paradís turístic s’ha convertit en un paradís de la delinqüència i del mal administrats directament des de l’Ajuntament. El cert és que d’aquell turisme bucòlic dels temps de la cançó de Del Río poc en queda. La massificació només ha quedat aturada per la pandèmia i un cop superada, tornem al soroll i les llargues nits estivals. Molt turista que, no és res desconegut, porta també a qui ve a fer la seva temporada particular en el costat fosc de la vida. Però d’aquí a deixar Lloret com el paradís dels delinqüents hi ha un tros. Buscar la popularitat dimonitzant el lloc on vius és si més no contradictori; per un costat et fas anomenar The Prince of Plaza Paris (i en altres videoclips te’n sents orgullós), i d’altra banda fas una cançó absolutament destructiva amb la teva ciutat. No és la millor publicitat per a un lloc que estimes. Com deia Dylan, els temps estan canviant. Jo sóc d’una generació que recorda un Lloret referència turística, que esperàvem l’estiu amb candeletes per tot el bo que ens aportava a molts nivells, i que vivíem l’hivern amb un altre ritme de vida després de la voràgine estiuenca, però sempre amb l’orgull lloretenc per davant. S’hauria de preguntar a aquesta generació que significa per a ells ser lloretenc, i quins són els seus referents més enllà d’una cançó indecorosa.