La Vila de Lloret de Mar està d’aniversari, “compleix 1020 anys” de manera oficial

Com cada any, arriba el 14 d’octubre, una data molt desconeguda per molts veïns i veïnes de la Vila, pero no tant per la gent que li agrada la historia de la terra que trepitja dia a dia.

Un dia especial, on Lloret de Mar “neix” oficialment i documentat un 14 d’octubre d’aquell históric any 1001, sent aquest any el 1020è aniversari de la Vila.

El pergamí de l’any 1001, procedent de l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar, dipositat al Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar i que acompanya aquesta entrada fa referència a la delimitació del terme de Lloret (Loretus) i podríem dir que es tracta de “l’acta de naixement” de Lloret com a població independent.

En aquest pergamí el comte de Barcelona, Ramon Borrell II, entrega a Sunifred, vescomte de Girona, l’alou de Lloret, segregat del de Maçanet de la Selva. 

Els companys del Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar amb JOSEP Mª PONS, han preparat amb excel·lència la transcripció d’aquest pergamí original amb un llatí molt escàs i la traducció al català en el següent enllaç: ??https://goo.gl/yMvhyB

•Compartim també aquesta nota, publicada a la nostra estimada Lloret Gaceta l’any 1978, referint-se al document on Lloret “neix”:

El famós document de l’any 966, dit del mil·lenari de Lloret, que ens arribà per mitjà de còpies dels segles XVII i XVill, no pertany pròpiament a la història lloretenca, sinó a la seva protohistòria, car fa l’es- ment d’aquests verals a l’explicar el terme de Tossa.

El document més antic – quan menys fins ara l’únic conegut – que tracta especialment de Lloret, és un original escrit en un pergamí meravellosament conservat, del qual no fa masses anys vaig tenir l’avinente- sa de fer-ne un estudi critico paleogràfic (1).L’origen del document i, fins i tot, de què Lloret es considerés l’any 1002 com un territori o alou separat del terme de Maçanet de La Selva — cosa que, tard o d’hora, també hauria esdevingut per altres mo- tius —, es deu al que avui, segons la nostra benèvola i metafòrica manera de dir les coses, la qualificaríem d’operació financera, però que, en termes més exactes, seria quelcom que s’acosta molt a una apropiació in- deguda… Bon començament de la nostra història !

D’això se’n fa ressò el document de l’any 1002, per mitjà del qual es volgué resoldre el problema creat per aquella manipulació financera; però la cosa venia de molt abans.El comte de Barcelona i de Girona Ramon Borrell, marquès de la Gòtia, amb la seva muller per tants motius famosa comtessa Ermesenda, havien rebut en préstec – ara en diríem en precari – del vescomte Seniofred de Girona, un alou conegut per lloc de Palol dins del comtat de Besalú, i per això venien obligats a retornar-lo al vescomte bon punt aquest els hi reclamés.

Un fill del vescomte de Girona, anomenat Ramon, era vassall i home de l’host del comte de Barcelona i tenia de rebre ajut del seu senyor, segons sembla per tal de ser redimit com a presoner de guerra; i aquest era un dels deures del comte amb el seu vassall.Al comte Ramon Borrell li calien 25 unces d’or fi i no les tenia. Aleshores es pagava en bona moneda i encara no s’havien inventat els paperots ni les trafiques de crèdit a l’estil d’avui. A la nostra Marca Hispàni- ca no hi havia bancs, sinó algun jueu escadusser. Per això el nostre comte i la mai prou ponderada Ermesen- da, van trobar la solució demanant un préstec al comte de Besalú, el famós Bernat Tallaferro. Per garantia li “empenyoraren” l’alou de Palol, que no era d’ells, sinó del vescomte Seniofred de Girona. 0 sia que, més o menys tranquilament, van disposar del que no els pertanyia. Aquell “empenyorament” era el que ara se’n diu carta de gràcia; el prestamista rebia la finca i, una volta passat el temps convingut sense que es tornés el diner deixat, bona nit viola ! 

El creditor es quedava definitivament amb la “penyora”. Aquesta mena d’ope- racions garantia els creditors molt millor que les nostres hipoteques, que aleshores no estaven encara en ús, ni hi havien oficines hipotecàries que les poguessin enregistrar.

I així passà amb l’alou del vescomte de Girona, que, per aquest procediment finàcer del nostre preclar comte sobirà, feu seu el comte de Besalú, perquè Ramon Borrell i Ermesenda havien renunciat, fins i tot, a que es seguís el procés d’execució de la penyora regulat per la Llei Gòtica aleshores en vigència.

A un que no fos el nostre vescomte Seniofred, potser no se l’hauria arribat mai a compensar del perju- dici sofert per aquella malifeta. Però Seniofred era un personatge important que es titulava “vescomte de Girona per la gràcia de Déu” i si aleshores s’haguessin repartit casinos de joc de ben segur que n’hi hauria to- cat algun.

I, per tal d’indemnitzar-lo els comtes Ramon Borrell i Ermesenda, li cediren, en canvi, Lloret, “Laure- do” en deien aleshores, que era un alou comprés dins del terme de Maçanet de la Selva. I d’això en feren el document que estem comentant, el dia dos dels idus d’octubre ( 6 d’octubre ) de l’any sisè del regnat del rei Robert, que era el que hi havia a França ( any 1002 ).

No es fa constar la localitat on va ser escrit tan in- teressant pergamí — això era corrent en aquells temps – i el seu escrivà, el prevere Miró, que ens és conegut per alguns altres documents des de l’any 992, actuà en diversos indrets. Molt segur que l’escriptura fós signa- da a Barcelona o a Girona, però no a Lloret. I com que estractava de persones serioses, calia fer les coses bé o, quan menys, servar les apariències: Durant 2 anys els comtes de Barcelona podien tornar a Seniofred l’alou de Palol o bé les 25 unces d’or fi i, en aquest cas, el vescomte retornaria l’alou de Lloret; si passaven els 2 anys sense fer-ho, o bé Seniofred moria abans, l’alou de Lloret restaria per aquells o pels seus hereus en ple i definitiu domini. Com era de preveure – i ho sabem pels fets històrics posteriors – Lloret quedà pel vescomte de Girona.

Si el terme de Maçanet era aleshores tan gran, també ho resultava l’alou de Lloret. L’escriptura en pergamí de l’any 1002 ens en fa una descripció sumària; aleshores no es donaven idees de la cabuda o súper f ície, sinó tan sols de limitacions i, encara, aquestes eren simples punts de referència, car es feia més cas de les fites o “fexuracions” posades sobre el terreny que no pas del que diguessin els documents. 

Cal convenir en què les fites inspiraven més respecte que no pas ara. Traduïm al peu de la lletra, d’aquell infame llatí tan corromput, la descripció que l’escriptura ens donà de Lloret:”Et donem el nostre alou que tenim al comtat de Girona, al terme de Maçanet, al lloc enomenat “Lauredo” ( Lloret), a saber cases, corrals i hortes, arbres fruiters i no fruiters, terres, vinyes, boscos, conreus i erms… i l’esmentat alou limita a la banda d’Orient a la “Parada de Sesmond” ( Sesemundo ) , i a la vinya que fou de Sadurní; a Migjorn amb la Mar i el terme de Blanes o sia el castell que anomenen de For- cadell; a Ponent el Mont Gros i al cim del Mont Barbat; i a Tramuntana s’ajunta amb el Vilar Daniel, el Camp Caminal i el terme de Caldes ( Caulers ) ” .

Ens parla d’un Lloret rural, amb cases que, si no eren d’aloers o personatges importants, aleshores eren barracotes, conreus, horts, fruiters, vinyes i boscos. No oblidem, però, que l’escriptura no era feta a Lloret mateix i la descripció responia a una de tantes fórmules en ús en quan al contingut del que hi podia haver dins de les limitacions més o menys imprecises. No oblidem la inseguretats dels indrets apropats a la ma, fàcilment accessibles a les devastacions tan de moros com dels mateixos cristians, especialment en llocs no fortificats. Cal creure que les vivendes, horts i fruiterars i vinyes serien bastant terra endins i que s’apro- fitaria l’aigua superficial de les rieres, aleshores més abundosa que no pas ara per raó de la gran extensió del boscatge i dels matolls.

La limitació de l’alou sembla feta de memòria i amb dades imprecises i convencionals: A la banda de Llevant, cap a Tossa, es fa esment d’una “parada” — o sia l’hostal – , de Sesmond — que com veurem un al- tre dia era un personatge conegut per altres documents – , que seria en un vell cam í interior, tal volta el que va de Tordera a Tossa passant per Can Sota i Can Samada; al mateix indret ens hi posa la vinya que fou de Sadurní, que tornarem a trobar esmentada 77 anys després quan la dotació de la capella del castell de Lloret.A Migjorn, la limitació és geogràficament perfecta: La mar i el terme del castell de Blanes dit aleshores de Forcadell, el topònim d’aquest castell es perdé amb el temps, però restà en un dels illots de les seves estri- bacions. Sa Forcanera.

A Ponent, l’afrontació no lliga massa amb la que es fixà a la parròquia de Sant Romà l’any 1079. Con- corda en quan al Mont Barbat que hi ha a l’extrem N-0, però en l’enfilada de terme en aquest document del 1002 se’ns hi posa un Mont Gros, que de cap manera podria ser el turó del mateix nom de la banda deLlevant, però possiblement podria coincidir amb el Terme Gros que encara figura a la carta a escala 1: 50.000 de I’ I.G. y C.

La limitació de la banda de Tramuntana ens fixa una línia on es fa esment d’un Vilar Daniel – que res  té a veure amb el veinat de Sant Daniel de Tordera – , vilar que pressuposa una important concentració agrí- cola en descampat, el Camp Cominal – que no podem saber on queia – , i Caulers. Es sobreentén que en aquell indret hi hauria la resta del terma de Maçanet; i de Vidreres encara no se’n parla.A la subscripció d’aquest primer document realment històric de Lloret hi van prendre part moltes per- sones que, en la seva més gran partida, coneixem per altres informacions. Potser algun dia ens entretindrem a parlar d’aquests personatges.

La nostra terra encara no s’anomenava Catalunya i estava repartida, bé que de fet deslligats ja de la teòrica monarquia francesa, en comtats que es regien separadament; l’hegemonia de la casa de Barcelona es començava a consolidar, poc a poc. Però la nacionalitat existia i es parlava en català – i per ací i molts d’al- tres indrets “salàvem” com uns desesperats perquè aleshores el parlar “salat” no era exclusiu de la Costa Brava i les Illes – però escrivíem en un llatí tan pobre que aleshores l’entenia gairebé tothom.