Cal un relleu generacional a les Associacions de Lloret?

Tot just acabem de deixar el Carnaval on hem comprovat que la rua comptava amb la meitat de les colles de l’anterior edició abans de la pandèmia. Parlant amb algunes colles que hi eren, i amb responsables d’altres que ja han plegat (o estan a punt), he constatat que la pandèmia només ha accelerat allò inevitable.  Porto més de 20 anys com a ajudant de l’organització de la rua i gairebé els responsables de les colles no han canviat en aquest temps. Les mateixes cares al volant, al voltant de la carrossa, dirigint, amb els qui m’he anat fent gran, a l’igual que ells.

Algunes persones responsables em comentaven la dificultat de trobar gent, d’altres em deien que tornar a arrencar després de dos anys aturats els ha costat moltíssim, però que ho han fet per que si no era la fi de la colla, i d’altres que en tornar de la pandèmia, els ha fet tanta mandra engegar, i que en no tenir relleu que els empenyés per sota, que han acabat plegant. En els tres casos la pandèmia els ha fet mal, però res que segurament no hagués passat en uns pocs anys.

El mateix passa en les associacions (no oblidem que les colles de Carnaval també ho són) sense ànim de lucre, ja siguin culturals, juvenils, cooperatives, assistencials, etc. Tots tenim al cap entitats amb les que hem crescut i conviscut durant anys i anys, i que ja formen part del nostre dia a dia. Aquelles que creiem que no desapareixeran mai, o fins i tot de les que diem que no haurien de desaparèixer per la seva important tasca. Si ens fixem en moltes de les seves juntes directives, observarem que hi ha les mateixes persones des de fa anys i panys, i que la mitja d’edat és cada cop més gran. I la majoria expressen el seu desig amb un clam unànime: “Fa falta relleu generacional, que els joves s’impliquin amb la nostra entitat”. I és aquí on rau la clau de la qüestió, al meu entendre. Moltes d’aquestes entitats, des de les més actives, a les ja desaparegudes, o les que sobreviuen mínimament, van néixer de la mà d’unes persones inquietes en un context determinat, i es van associar per un motiu concret i comú en cada cas. Qui formava part en el moment de la fundació de l’Entitat? Una colla de persones (amigues entre elles, o molt conegudes) amb una sensibilitat vers els objectius de l’entitat ben palesa, a més d’una necessitat d’aportar el seu temps lliure a la societat més propera. Aquelles persones, amigues i amb un horitzó comú, amb el temps han continuat la seva tasca desinteressada, i han anat creixent i fent créixer l’Entitat. I se la senten seva , la seva entitat, i que l’han portat a la seva manera (com no pot ser d’altra forma). I les noves generacions tenen altres inquietuds, necessitats, que no tenen per què ser les mateixes de les de la generació precursora. I aquelles Entitats de tota la vida que estan fent una tasca magnífica, no són les seves Entitats.

Tendim a dir que la joventut d’avui està perduda, que no participa com abans, que abans érem més actius, etc. Si ho mirem en casos particulars, o en %, potser podríem tenir aquesta sensació. Però….. Quantes colles de Carnaval noves formades per joves han sorgit en els darrers anys? Quantes Entitats associatives, formals o no, han estat creades per joves la darrera dècada? Sense comptar les de Carnaval, i tenint en compte la pandèmia, me’n venen al cap (sense fer cap exercici d’investigació ni recerca)una desena de grups. Déu n’hi do!

He obviat expressament els clubs esportius (per la seva naturalesa més global), i els grups de música (molt volàtils). 

Com diu el títol de l’article. Cal un relleu generacional a les entitats? Jo crec que no. Fantàstic si hi és, evidentment. Però si no hi és, l’Entitat deixarà de ser, i en sortiran d’altres formades per gent jove, segurament amics, amb ganes de fer i un objectiu adequat a les seves necessitats. Ho hem vist al llarg dels anys. Com diu un bon amic meu, hem d’aprendre a deixar-les (i acceptar) marxar, per greu que ens sàpiga.